A l’escola bressol: ”Sessions de dansa” o “Dansa a la vida quotidiana”?

EBM CAN CARALLEU

A l’escola bressol: ”Sessions de dansa” o  “Dansa a la vida quotidiana”?

Davant d’aquesta gran qüestió, cal tenir en compte tres premisses bàsiques:

-un primer punt de referència: l’infant petit és global. El seu cos i la seva vida psíquica van estretament entrelligats. Cos i ment, moviment i emoció, estan en interacció constant i recíproca. No hi ha parcel·les en la seva persona: els nens i nenes petits es mouen, senten, es relacionen, es comuniquen, pensen, … en qualsevol de les activitats que desenvolupin a l’escola bressol.

-el segon aspecte és el que fa referència al llenguatge del cos i el moviment, al concepte de dansa des del qual treballem. Com diu Jacqueline Robinson “( … ) la danza existe en ti, en todo momento. Basta con escuchar, mirar, sentir. También existe fuera de ti, en la naturaleza, en la gente que te rodea, en todo lo que forma parte de la vida”.

-i un tercer punt que ens situa en la realitat de l’escola bressol: els professionals de l’educació, sí que necessitem organitzar la pràctica educativa ( l’espai, el temps, … ). A partir d’aquí, podem considerar que el treball del llenguatge del cos i del moviment a l’escola bressol pot estar enfocat de dues maneres:

-a partir de sessions grupals de dansa. Es tracta de propostes dissenyades prèviament per l’educadora amb uns objectius i uns continguts. Les sessions es poden desenvolupar a la mateixa estança o en una altra sala més gran on s’hi puguin acollir els grans desplaçaments. Habitualment segueixen una estructura ritual ( benvinguda, escalfament, desenvolupament central, relaxació i comiat ), poden tenir una durada temporal variable i s’hi poden usar materials i música.

-com a quelcom integrat a la vida quotidiana. Amb els jocs de falda, la dansa amb un infant a coll de l’educadora, el mirall que la mestra fa en un diàleg corporal amb el petit, …

Aquests dos nivells d’intervenció, però, no són excloents entre sí; ans al contrari, s’interrelacionen i s’enriqueixen mútuament.

En aquest article, farem referència a aquesta interrelació i enriquiment a partir de les experiències amb un dels grups de l’EBM Can Caralleu.

En el grup de caminants petits, ens vam trobar amb la següent situació: l’anàlisi de les sessions de dansa ens va portar directament a reflexionar a l’entorn del paper del llenguatge del cos i el moviment en la vida quotidiana del mateix grup.

L’educadora, ja en el període d’adaptació, va plantejar una sessió de dansa a l’espai de referència del grup, la pròpia estança, amb el suport de mocadors i música. Ella mateixa verbalitzava com es va sorprendre de la bona acollida que els infants van mostrar per la proposta.

Juntes vam valorar com el llenguatge del cos i el moviment podia haver ajudat, en els primers mesos del curs escolar, en la comunicació i relació més individualitzada de l’educadora amb cadascun dels infants, en la creació del vincle afectiu amb cadascun dels nens i nenes del grup.

Lligat a aquest fet, alguns autors consideren que un dels factors importants en la formació del vincle afectiu en la primera infància són les interaccions multisensorials, afectives i motrius que es donen entre adult i infant.

A partir d’aquí, la reflexió va dirigir-se cap a la valoració del llenguatge del cos i el moviment en la comunicació i relacions grupals. L’educadora destacava com la dansa s’havia fet present en el grup i s’havia convertit, fins i tot, en una forma especial de relacionar-se i comunicar-se. Es tracta d’un grup de nens i nenes on, per característiques evolutives, el llenguatge corporal – els gestos, la mirada, el somriure, les postures, etc. – naturalment acompanyat de la paraula de l’educadora-, ha esdevingut la forma privilegiada d’establir contacte.

En referència a aquesta qüestió, Beth Kalish, autora de l’article “Body movement therapy for autístic children”, parteix de la següent tesi: el moviment és utilitzat per tothom com una forma universal de comunicació. No obstant, per aquells de nosaltres que podem parlar, els nostres propis moviments i gestos prenen una posició secundària. Com a resultat, estranyament prestem atenció a l’àmbit del món de la comunicació no verbal. Però, per treballar amb infants que encara no parlen o que no han pogut desenvolupar un llenguatge verbal, les tècniques de moviment resulten una gran forma de comunicació, un camí per arribar a ells.

A nivell conclusió, podem sintetitzar que, tant en el procés d’adaptació com en els processos de relació i comunicació entre aquest grup d’infants i la seva mestra, han estat vehiculats pel llenguatge del cos i el moviment.

A partir de sessions específiques de dansa, el llenguatge del cos i el moviment ha passat a formar part de la seva quotidianitat. Alhora, les diferents situacions espontànies i naturals que es donen en el dia a dia estem segures que també enriqueixen les sessions periòdiques que la mestra va proposant i fent evolucionar.

Bibliografia:

-Robinson, J. ( 1992 ): El niño y la danza Barcelona: Mirador

-Kalish, Beth: “Body movement therapy for autístic children”

 _DSC0088

Els comentaris estan tancats.