EBM L’ARBRET DE L’EIXAMPLE

Com iniciar una proposta de dansa amb el grup dels nadons? Una manera d’introduir el llenguatge del cos i el moviment amb els més petits de l’escola bressol  

Durant l’embaràs, el fetus està en interrelació amb la mare a través del seu cos: el so dels batecs del cor, el ritme en el seu moviment, el compàs de la seva respiració, … . El naixement representa un canvi de medi però, justament, la continuïtat es produeix a través del cos: l’infant, prop de la seva mare, en continua escoltant el cor, sentint la respiració, percebent els seus moviments, … .

Alguns autors com Wallon o Ajuriaguerra atorguen, des de l’inici de la vida, una gran importància al moviment com a font de relació i comunicació: la funció tònica del cos esdevé com la primitiva i fonamental per a l’intercanvi comunicatiu i les relacions interpersonals. Així doncs, els bebès també són participants actius en la interacció: des del primer moment, l’infant pot entrar en comunicació través del llenguatge no verbal, el qual es basa en les expressions facials, la mirada, la qualitat de la veu, el moviment, el tacte, l’equilibri, les postures, les tensions, els ritmes, … .

Alhora, una de les funcions fonamentals dels adults que es fan càrrec de criatures petites en els seus primers anys de vida és la de sostenir-les, i aquest sostén és a un doble nivell: físic i emocional.

Així doncs, de forma conscient o inconscient, la mestra del grup dels nadons, en els moments de relació, de comunicació i d’interacció individualitzada amb cadascun dels nens i nenes, ofereix dinàmiques basades en tots els aspectes comentats anteriorment, les quals es concreten en: jocs corporals amb l’infant a la falda, danses amb l’infant a coll, el mirall dels moviments dels propis infants, activitats de relaxació a través del tacte i el massatge, jocs d’experimentació i descoberta amb materials com teles, plomes, mocadors, bombolles de sabó, … .

Totes elles esdevenen propostes corporals que esdevenen petits “pas a dos” a la recerca de la sincronia i sintonia entre l’adult i l’infant i en moltes de les quals l’educadora sosté al petit.

En aquest article ens centrarem en l’evolució dels jocs de falda i les danses amb els infants agafats a coll i en descriurem una possible transformació a partir d’un treball d’aprofundiment basat en la introducció d’un nou element de la dansa: els moviments en dinàmica i en estàtica.

D’una banda, pel que fa als jocs de falda, els quals formen part de la nostra cultura de tradició oral i són un recurs que les educadores utilitzen molt sovint a l’escola bressol, ajuden a produir un ritual basat en els processos d’anticipació i repetició que ofereix seguretat i gaudi als més petits.

Roser Ros expressa, en el seu llibre “Moixaines d’infant”: “Totes aquestes peces varen néixer en un passat que no tenim més remei que qualificar d’incert i llunyà, cosa molt comuna entre els diferents productes de la tradició. Però la funció per la qual varen ser creades aquestes peces no ho és d’incerta: acompanyaven verbalment i rítmicament bona part de les accions que giren al voltant de la vida dels menuts. Cantarelles que ajuden a fer agafar el son, les que fan fer pessigolles, les del ballmanetes, les que ens acompanyen quan balandregem, ( … )”.

En posarem alguns exemples i en descriurem possibles evolucions a mesura que els infants vagin creixent:

1. “Arri, arri, tatanet”, el joc de falda per excel·lència:

Arri, arri, tatanet,

Que anirem a Sant Benet,

Comprarem un panellet

Per dinar, per sopar,

Per en/na ( diem el nom de l’infant ) no n’hi haurà!

Ens posem l’infant a la falda, cama aquí i cama allà i el fem trotar, aguantant-lo pels braços; primer a poc a poc i progressivament més de pressa, com si fos el galop d’un cavallet.

Possible evolució de la proposta: amb la peça musicals de Bizet “El cavallet de fusta”.

Posteriorment: Joc amb cordes i per parelles: joc del cavall i el cavaller.

2. “Ning-nong”, joc de falda on es promou el balanceig:

“Ning-nong, Ning-nong

Les campanes de Salom

Toquen a festa i fan ning-nong”

Ens col·loquem a l’infant a la falda, cama aquí i cama allà, i, agafant-lo per les mans, el gronxem endavant i endarrere al ritme de la música.

Possible evolució del joc de falda vers una proposta de balanceig en els diferents plans de l’espai: balanceig davant-darrera  ( frontal ), balanceig d’un costat a l’altre ( lateral ) i balanceig dalt-baix              ( vertical ). Per treballar amb els mitjans que encara no caminen, els nens i les nenes faran aquests moviments asseguts/des o bé de genolls o de quatre grapes. Una altra forma de joc pot ésser que l’adult es col·loqui l’infant a la falda o agafat per les aixelles. Els que ja caminen, poden situar-se al nivell alt de l’espai ( drets/es ) .

I encara una nova transformació: amb la peça musical “La nina”, de Georges Bizet.

Asseguts a la catifa, cada infant té una nina. Juguen a  balancejar-la, amb la qual estableixen després el seu propi diàleg corporal fent-la balancejar, …

Asseguts en rotllana, la mestra proposa d’adormir una nina entre tots/es i se la van passant de l’un a l’altre.

 

D’altra banda, les danses de parella. Iniciem aquest treball amb propostes en què la mestra agafa l’infant petit a coll. Agafem l’infant a coll i ballem diferents moviments en dinàmica: saltant, caminant, galopant, introduint també moviments en estàtica com el balanceig i altres variables com la velocitat, els nivells en l’espai, … .

La proposta pot evolucionar de manera que l’adult agafi a l’infant de diferents maneres ( a coll i bé, per sota les aixelles,… ). També podem proposar de fer dansa de parella entre els mateixos infants. I no només agafats entre ells de les mans, sinó que podem enfocar la mirada vers un treball de dansa en duets, en què s’estableixi un petit diàleg de contacte corporal tipus “body contact“ entre ells.

Bibliografia:

-Navarro, M. ( 1991 ): Moixaines i jocs de falda Barcelona: Associació de mestres Rosa Sensat

-Ros, R. ( 1998 ): Moixaines d’infant. Barcelona: La Galera

JOCS_De falda~1

 

 

                 

EBM EL TIMBAL

Per què considerem que les investigacions d’Emmi Pikler en relació al desenvolupament dels grans moviments formen part de la base teòrica del projecte “Cos i Moviment”?

Iniciem aquest article parafrasejant a Jacqueline Robinson quan, en el seu llibre “El niño y la danza”, escriu: ”… és bo que l’infant comenci a dansar des de les primeres edats perquè aquesta és una activitat que li és natural: l’infant, des del naixement, juga amb el seu cos.”.

I aquests jocs corporals, els quals constitueixen el procés de desenvolupament motriu de l’infant petit, són descrits per Emmi Pikler -pediatra hongaresa i fundadora de l’Institut Lóckzy de Budapest- de la següent manera: “Als infants acabats de néixer se’ls col·loca panxa enlaire des que arriben a l’institut, i se’ls té en aquesta posició fins que es giren de costat per pròpia iniciativa. I així, tant girant sobre el costat com tornant a col·locar-se boca amunt, juguen d’aquesta manera, sent molt mòbils en les seves postures. Després giren de bocaterrosa i aprenen a passar de la posició de decúbit ventral a la de decúbit dorsal. Durant molts mesos juguen cada vegada més i amb més seguretat i fermesa sobre el seu ventre. Es desplacen per mitjà de girs repetits en acabat roden, continuen girant en el mateix sentit; s’arrosseguen, comencen a anar de quatre grapes; progressivament, a través de distintes modalitats, passen de la posició semi assegut a la posició assegut; s’agenollen aguantant-se, després es posen drets amb suport; es mantenen drets; en acabat aprenen a posar-se drets des del terra, lliurement, sense aguantar-se. Comencen a fer les primeres passes per pròpia iniciativa. Primer només fan unes passes i al cap d’una o dues setmanes, o potser més, adquireixen una marxa segura”.

I aquest relat de l’infant en els seus primers mesos de vida fa referència directa un dels elements de la dansa: els nivells en l’espai, entorn dels quals proposem parar-hi una atenció especial.

Fou Delsarte qui, a principis del s XX, inicià el trencament amb les normes, l’estètica i la conceptualització de la dansa clàssica imperant fins al moment. Al voltant del 1920 s’entra en una nova etapa en la història de la dansa, en un nou paradigma que contempla, entre multitud d’altres aspectes, que els i les ballarines descobreixin l’ús expressiu dels diferents nivells en l’espai: alt, mig i baix. D’aquesta manera, el ballarí de dansa contemporània pot iniciar el seu moviment percebent tot el seu cos en contacte amb el terra i fer-lo evolucionar allunyant-se’n al màxim, fent un gran salt, per caure i aproximar-se al terra novament.

Seguint aquest fil, alguns dels diferents moments i situacions de la vida quotidiana a l’escola bressol poden adquirir nous matisos de significat.

D’una banda, el procés de desenvolupament motriu de l’infant pren un nou valor i hi mostrem el nostre màxim respecte: passem a considerar-lo únic en funció del ritme maduratiu, del temperament, de les dimensions del cos, …tots ells propis i personals de cada nen/a; i evitarem col·locar el petit en qualsevol posició a la qual no hagi arribar per iniciativa pròpia. Pels infants que han crescut en un ambient on se’ls respecta la llibertat de moviment, Chantal de Truchis en descriu els beneficis, dels quals en destaquem tres per la especial relació que hi establim amb el llenguatge del cos i el moviment: l’harmonia en el gest, un esquema corporal molt precís i concentració i creativitat.

D’altra banda, sorgeixen noves possibilitats d’interacció entre l’educadora i els petits. L’adult pot observar les seqüències motrius de l’infant  ( en un primer moment reptar, arrossegar-se, rodolar, gatejar, fer l’ós, … i més tard saltironejar, córrer, caminar, … ), recollir-ne les possibilitats expressives i, fent de “mirall”, retornar-les a l’infant amb la intencionalitat d’establir-hi un diàleg de dansa posant atenció al propi gest i al propi moviment, a la mirada, … .

Finalment, i a un altre nivell, les activitats de dansa dissenyades per l’educadora amb uns objectius, una estructura, … poden adquirir un caire diferent. Creiem que a l’escola bressol no ens hem de plantejar la perfecta execució de moviments, de punts de tècnica de dansa o de coreografia, sinó que a partir de les propostes motrius, obertes i flexibles que plantegem -amb el suport, o no,  de de músiques i objectes-, cada infant, en funció de les seves capacitats, interessos i necessitats, pugui trobar un espai per ballar individualment o en grup.

Bibliografia:

-De Truchis, Ch.( 2003 ): El despertar al mundo de tu bebè. El niño como protagonista de su propio desarrollo. Barcelona: Oniro

-Pikler, E: “Els grans moviments i l’estructura de l’entorn: un procés de desenvolupament diferent”, capítol de la compilació de la Judit Falk sota el títol La conquesta de l’autonomia, editat per l’Associació de mestres Rosa Sensat en “Temes d’infància. Educar de 0 a 6 anys”, nº 49.

-Robinson, J. ( 1992 ): El niño y la danza Barcelona: Mirador

A l’escola bressol: ”Sessions de dansa” o “Dansa a la vida quotidiana”?

EBM CAN CARALLEU

A l’escola bressol: ”Sessions de dansa” o  “Dansa a la vida quotidiana”?

Davant d’aquesta gran qüestió, cal tenir en compte tres premisses bàsiques:

-un primer punt de referència: l’infant petit és global. El seu cos i la seva vida psíquica van estretament entrelligats. Cos i ment, moviment i emoció, estan en interacció constant i recíproca. No hi ha parcel·les en la seva persona: els nens i nenes petits es mouen, senten, es relacionen, es comuniquen, pensen, … en qualsevol de les activitats que desenvolupin a l’escola bressol.

-el segon aspecte és el que fa referència al llenguatge del cos i el moviment, al concepte de dansa des del qual treballem. Com diu Jacqueline Robinson “( … ) la danza existe en ti, en todo momento. Basta con escuchar, mirar, sentir. También existe fuera de ti, en la naturaleza, en la gente que te rodea, en todo lo que forma parte de la vida”.

-i un tercer punt que ens situa en la realitat de l’escola bressol: els professionals de l’educació, sí que necessitem organitzar la pràctica educativa ( l’espai, el temps, … ). A partir d’aquí, podem considerar que el treball del llenguatge del cos i del moviment a l’escola bressol pot estar enfocat de dues maneres:

-a partir de sessions grupals de dansa. Es tracta de propostes dissenyades prèviament per l’educadora amb uns objectius i uns continguts. Les sessions es poden desenvolupar a la mateixa estança o en una altra sala més gran on s’hi puguin acollir els grans desplaçaments. Habitualment segueixen una estructura ritual ( benvinguda, escalfament, desenvolupament central, relaxació i comiat ), poden tenir una durada temporal variable i s’hi poden usar materials i música.

-com a quelcom integrat a la vida quotidiana. Amb els jocs de falda, la dansa amb un infant a coll de l’educadora, el mirall que la mestra fa en un diàleg corporal amb el petit, …

Aquests dos nivells d’intervenció, però, no són excloents entre sí; ans al contrari, s’interrelacionen i s’enriqueixen mútuament.

En aquest article, farem referència a aquesta interrelació i enriquiment a partir de les experiències amb un dels grups de l’EBM Can Caralleu.

En el grup de caminants petits, ens vam trobar amb la següent situació: l’anàlisi de les sessions de dansa ens va portar directament a reflexionar a l’entorn del paper del llenguatge del cos i el moviment en la vida quotidiana del mateix grup.

L’educadora, ja en el període d’adaptació, va plantejar una sessió de dansa a l’espai de referència del grup, la pròpia estança, amb el suport de mocadors i música. Ella mateixa verbalitzava com es va sorprendre de la bona acollida que els infants van mostrar per la proposta.

Juntes vam valorar com el llenguatge del cos i el moviment podia haver ajudat, en els primers mesos del curs escolar, en la comunicació i relació més individualitzada de l’educadora amb cadascun dels infants, en la creació del vincle afectiu amb cadascun dels nens i nenes del grup.

Lligat a aquest fet, alguns autors consideren que un dels factors importants en la formació del vincle afectiu en la primera infància són les interaccions multisensorials, afectives i motrius que es donen entre adult i infant.

A partir d’aquí, la reflexió va dirigir-se cap a la valoració del llenguatge del cos i el moviment en la comunicació i relacions grupals. L’educadora destacava com la dansa s’havia fet present en el grup i s’havia convertit, fins i tot, en una forma especial de relacionar-se i comunicar-se. Es tracta d’un grup de nens i nenes on, per característiques evolutives, el llenguatge corporal – els gestos, la mirada, el somriure, les postures, etc. – naturalment acompanyat de la paraula de l’educadora-, ha esdevingut la forma privilegiada d’establir contacte.

En referència a aquesta qüestió, Beth Kalish, autora de l’article “Body movement therapy for autístic children”, parteix de la següent tesi: el moviment és utilitzat per tothom com una forma universal de comunicació. No obstant, per aquells de nosaltres que podem parlar, els nostres propis moviments i gestos prenen una posició secundària. Com a resultat, estranyament prestem atenció a l’àmbit del món de la comunicació no verbal. Però, per treballar amb infants que encara no parlen o que no han pogut desenvolupar un llenguatge verbal, les tècniques de moviment resulten una gran forma de comunicació, un camí per arribar a ells.

A nivell conclusió, podem sintetitzar que, tant en el procés d’adaptació com en els processos de relació i comunicació entre aquest grup d’infants i la seva mestra, han estat vehiculats pel llenguatge del cos i el moviment.

A partir de sessions específiques de dansa, el llenguatge del cos i el moviment ha passat a formar part de la seva quotidianitat. Alhora, les diferents situacions espontànies i naturals que es donen en el dia a dia estem segures que també enriqueixen les sessions periòdiques que la mestra va proposant i fent evolucionar.

Bibliografia:

-Robinson, J. ( 1992 ): El niño y la danza Barcelona: Mirador

-Kalish, Beth: “Body movement therapy for autístic children”

 _DSC0088

El Meva Teva fa les primeres passes

L’espectacle MEVA TEVA, una producció del Mercat de les Flors programat dins el festival “El més petit de Tots”, ha passat pel Graner. Aprofitant la proximitat de les escoles bressol del barri hem convidat a la Llar d’Infants “Els Gegants”, una escola molt vinculada a totes les activitats educatives del Graner, a fer l’experiència. El proper 9 de novembre i fins el 24, iniciem “El Festival El més petit de tots” i el 12 de novembre el MEVA TEVA començarà els seus viatges per diferents escoles bressol de Barcelona i Sabadell.

MEVA TEVA és un espectacle pensat i elaborat per a què els infants de 4 mesos a 3 anys es relacionin amb el moviment i la dansa. La coreografia proposa moviments i expressions que han estat estudiades i extretes del propi desenvolupament psicomotriu d’un infant en aquesta franja d’edat per a provocar una comunicació i una vivència escènica més intensa entre ballarina i nen o nena. La finalitat de tot plegat és donar una llibertat i autonomia a l’infant per a què decideixi en qualsevol moment participar o no. Cal tenir molt present també a les educadores per a què tot això passi. Implicar-les en el procés per a què l’infant reconegui el seu referent i per a què el treball posterior a l’aula sigui més enriquidor.

El grup que ha vingut al Graner és la “classe de les Granotes” , nens que han complert durant el primer trimestre escolar 1 any. Segurament aquesta ha estat la seva primera sortida des que ha començat el curs. Cal destacar les seves reaccions: alguns nens han plorat, n’hi ha que han rigut molt, d’altres que mostraven sorpresa, d’altres inquietud… tots han expressat alguna cosa amb el seu petit cos, als ulls de l’adult, però un gran cos per a ells que encara estan descobrint. Durant l’espectacle el seu mitjà d’expressió era el moviment, exactament l’objectiu del MEVA TEVA, una experiència feta pels més petits, tenint present el seu ritme, les seves sobtades reaccions i les incògnites que es generen. El llenguatge de la parla ha estat l’últim en manifestar-se, al final de l’espectacle, quan educadores i la ballarina han intercanviat les seves impressions descobrint a poc a poc el caràcter de cadascun dels seus alumnes.

El MEVA TEVA és un regal que fem de “mi” per a “tu”, espero que l’hagin gaudit!!

Per a què ho pugueu valorar us deixo les primeres imatges.

Meva TevaMeva TevaMeva TevaMeva TevaMeva TevaMeva Teva

Meva Teva, un álbum en Flickr.

EL MÉS PETIT DE TOTS – Concerts per a nadons al Graner

Aquests concerts busquen el gaudi de la música compartida entre nadons i intèrprets, pares, mares i germans, avis i amics. Cada concert és una experiència d’intercanvi i complicitat on el descobriment de la música en viu i el silenci creen moments intensos i sorprenents.

El Canal – Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona és un centre nacional de producció i de creació escènica que forma part de la xarxa de centres públics conjuntament amb el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure i els Centres d’Arts Escèniques de Reus i de Terrassa. La vocació d’El Canal és la de tenir una veu pròpia i una manera de veure i de fer el teatre una mica diferent de la dels altres teatres del nostre país, tant públics com privats, sense oblidar però que forma part d’un corpus global que és el teatre públic català i que, per tant, ha de complir unes funcions ineludibles i en coordinació amb la resta de centres del país.

Idea original Paulo Lameiro
Intèrprets Músics sorgits de la residència creativa que s’ha fet amb 25 professionals catalans
Coordinació Anna Molins
Producció EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona
Col·labora Cia. Musicalmente (Portugal)

16 de novembre
11h, 12:30h i 18h
El Graner
8€
Durada: 45′

ENTRADES AQUÍ

Captura de pantalla 2013-11-06 a las 20.11.12

Recomendación: Progama del mes de HAMACA

Desde el Graner os recomendamos la selección de vídeos de HAMACA, la distribuidora de videoarte y artes electrónicas constituida por iniciativa de la AAVC y dirigida por YProductions cuyo prrincipal objetivo es poder hacer llegar trabajos en formato vídeo a un gran número de personas o instituciones para facilitar de esta forma su difusión y visionado.

Un paseo por HAMACA. Aproximaciones a la educación a través del vídeo
por Ane Agirre Loinaz

“La educación preocupa, y más estos días en los que nos agitamos una vez  más por una reforma que pretende uniformizar, igualar y privatizar la forma de aprender y asimilar nuestra identidad, historia y conductas. Sin embargo, la educación no es sólo aquella ejercida desde la institución, ya que fuera de ella recibimos cada día nociones de civismo, comunidad y respeto por los demás, y éstos son valores a tener en cuenta para entender el término educación en su concepción más universal.

Con disciplina o sin ella, con modelos estandarizados o sin ellos, con academia o sin ella, el conocimiento sigue fluyendo libremente. Desde el momento en que nacemos, recibimos educación, mantener vivo el sentido del conocimiento que genere un pensamiento crítico es una de las labores más arduas que se presenta como reto ante la sociedad. Ante esto, es necesario plantearse que todas las opciones que la vida nos ofrece pueden ser educación y formación en potencia, ya que es la propia vida la que acaba educándonos.

Propongo un recorrido a través del catálogo haciendo paradas en aquellas piezas que, bajo un criterio u otro, representan diferentes formas de transmitir conocimiento y saber. Modelos pedagógicos, procesos formativos o acciones educativas, en su mayoría no estandarizados, pero que vienen a reforzar esa idea de la libre circulación del conocimiento, sus canales y las diferentes formas en las cuales este tráfico puede configurarse.”

AQUÍ  todo el recorrido de vídeos

Movent l’esquelet

Aquí us deixo un article que ens anima a no deixar de ballar, a “moure l’esquelet” tal i com diu l’autora que per introduir l’article s’inspira amb un cita de Sir Ken Robinson.

AQUÍ podeu llegir l’article sencer.

Altres vegades us he parlat del senyor Robinson, un educador anglès especialitzat en l’anàlisi de la creativitat en el sistema educatiu i en el desenvolupament personal, per si encara no heu vist res us adjunto un petit vídeo:

L’article de la pedagoga de la dansa Amèlia Boluda ens anima a ballar a tots, a grans i petits, tal i com ho fem al Graner amb els tallers intergeneracionals i les estades artístiques. Anomena molts dels beneficis que aporta ballar, no només pel sol fet de ballar que ja és un plaer per si mateix sinó que contribueix positivament en l’aprenentatge òptim escolar per exemple. Perquè ballar o fer dansa desperta la mobilitat del cos, la sensibilitat i la intel·ligència, potencia l’autoconcepte i la seva autoimatge, i ajuda a prevenir o reconduir els fracassos o errors que et dóna la vida.

Espero que l’article us animi a ballar aquest estiu. I us esperem a les estades artístiques del setembre i a partir de l’octubre tornarem a veure’ns als tallers intergeneracionals, com sempre una vegada al mes. Balleu molt!!!

Montserrat Ismael, educació i famílies.

15 Moviments per l’aula per celebrar el Dia Internacional de la Dansa

Celebrem el Dia Internacional de la Dansa recollint les propostes de moviment a l’aula que els nostres artistes, que ens han acompanyat durant aquesta temporada 2012-2013, ens han regalat. Aquests coreògrafs i ballarins han vist la clara necessitat de què la dansa entri a les aules a fi que també pugui entrar en les nostres vides quotidianes i des d’aquí els vull agrair molt la seva complicitat i el seu temps. Observeu i analitzeu tots els moviments que us proposen i fixeu-vos que es dirigeixen a totes les edats.

Volem agrair als coreògrafs la seva participació i us recordem que a la pàgina de Facebook del Graner trobareu els moviments per fer a l’aula de:

- Nico Baixas
- Lali Ayguadé
- Roser López Espinosa
- Montserrat Ismael
- Núria Guiu
- Juan Carlos Lérida
- Roberto Oliván
- Cia. Hofesh Shechter
- Umma Umma Dance
- Cámara Lúcida
- Àngels Margarit
- Enrique Cabrera / Aracaladanza
- Sebastián García Ferro
- Fabritia Dintimo / BIDE
- Cesc Gelabert

Aquesta campanya va començar el 4 de gener a partir d’una declaració del coreògraf i ballarí Cesc Gelabert. Per acabar us volem regalar el seu moviment des del seu propi estudi.

Moviments per l’aula XV: Cesc Gelabert from granerbcn on Vimeo.

 

I recordeu que ens agradaria molt que us animeu a enviar-nos els vostres moviments.

Un desig per aquest dia 29 d’abril, que la dansa estigui sempre present a les vostres vides.

 

 

 

 

Educar a través de les arts

Educar cada cop esdevé una tasca més complexa. Cada vegada hi ha més factors que incideixen en l’educació de les persones. És impensable pensar en un sistema educatiu estanc, acotat a unes aules o a unes institucions sense cap permeabilitat en vers l’entorn. Ja fa temps que som conscients que cal obrir les portes del sistema per connectar l’entorn amb l’escola i l’escola amb el món. Però si es fa difícil acotar els espais de formació encara és fa potser més difícil acotar el seu temps. Ja ningú pot pensar que l’educació s’acabarà en superar l’espai i el temps escolar. La formació permanent ha esdevingut una de les necessitats de la societat en tots els àmbits.

És per això que les institucions escolars i culturals han de començar a plantejar-se com aconsegueixen una educació que permeti afrontar el repte de seguir aprenent tota la vida. Una formació que permeti encarar el futur desconegut amb imaginació, intuïció i coneixement. Hem de dotar els nostres alumnes de les eines necessàries per abordar els reptes del present i d’un futur que amb prou feines podem imaginar.

Hem de formar persones adaptables per poder integrar el ritme cada cop més accelerat dels canvis. Això vol dir flexibles i crítiques alhora, per poder-ho fer activament. Hauran de ser persones cooperatives, capaces de treballar en equip i creatives per poder donar respostes noves als conflictes i problemes que no ens podem ni imaginar. També caldrà que siguin curioses per mantenir tota la vida les ganes d’aprendre. Però hauran de ser obertes i respectuoses per poder avançar cap un mestissatge, en tots els sentits de la paraula, però amb arrels profundes per no caure en un  únic model cultural.

Sembla que cada cop l’accés a la informació serà més fàcil. El veritable problema, que ja es comença a detectar ara, serà l’organització, el tractament i la seva interpretació. El principal desequilibri es produirà en la capacitat d’utilitzar i tractar, amb una perspectiva crítica, el gran volum d’informació que ja no vindrà només d’un nombre de canals molt limitat com fa uns anys. Les fonts d’informació aniran adquirint múltiples formes i els components visuals i sonors cada cop tindran més importància. A més de la lectura lineal dels llibres i del cinema, incorporarem la recerca en les noves fonts que, superant aquesta estructura lineal, esdevindrà una recerca global i multidireccional.

En aquest procés tots els llenguatges esdevenen unes eines fonamentals. Perquè ens permeten representar el món i per tant anar descobrint la seva complexitat des de perspectives diferents. Per altra part els llenguatges ens permeten comunicar-nos. Entenent aquesta comunicació en el seu doble sentit expressar i rebre informació. Però els llenguatges artístics, a més, tenen l’avantatge que permeten connectar emocions. Ens permeten establir un diàleg entre sensibilitats, la de l’artista , el seu entorn i la seva època i la de l’espectador actiu i el seu context.

Un altre gran repte que tenim és fer extensiva aquesta educació sòlida a tot l’alumnat. Per aconseguir-ho hem de canviar alguna cosa i així donar cabuda a totes les intel·ligències. Hem de donar cabuda a les capacitats oblidades per l’escola i per una societat que, paradoxalment, cada cop valora més la creativitat com un dels principals motors per a la transformació per assolir l’èxit i l’excel·lència en el món professional.

Els professionals de l’educació hem constat que les formes de percebre i representar el món són ben variades. Cada infant, cada persona, troba la forma que li és més fàcil i el sistema educatiu sovint no ho té prou present. Ens hem fet més savis i no ho acabem d’aprofitar. Fa anys que parlem de les múltiples intel·ligències i encara n’hi ha algunes que són per l’hora de pati, els divendres a la tarda o per a les extraescolars.

Hem de començar a pensar en una educació integral de les persones, un sistema que permeti ajuntar pensament, sentiment i acció. Les arts, els llenguatges artístics poden ser la solució perquè tenen  la capacitat de fer aquesta síntesi de forma natural.

Si diversifiquem les formes d’aprenentatge, si fem entrar múltiples formes de coneixement i de representació potser podrem garantir l’èxit d’un nombre cada vegada més gran d’alumnat. Les arts ens permeten des de la complexitat, de forma global treballar un binomi bàsic: PATRIMONI i CREATIVITAT. Un binomi que permet encetar reflexions per afrontar els reptes de la societat d’avui amb moltes més possibilitats d’èxit.

La ciutat de Barcelona és una ciutat amb una llarga trajectòria en el camp de les arts. Hi ha moltíssimes experiències educatives, sorgides de diferents àmbits, que en aquest camp ho avalen. Però cal per un costat que els centres educatius obrin les seves portes i surtin a descobrir un patrimoni repartit per la ciutat i, per altre, crear sinergies entre els centres educatius les institucions, les entitats culturals i els artistes, seguint els meravellosos exemples singulars que s’han desenvolupat a la ciutat. Cal explorar noves relacions perquè Barcelona és plena d’oportunitats.

L’educació artística pot tenir un paper rellevant i esdevenir un dels motors cels centres educatius. L’experiència però ens mostra que perquè un bon programa d’educació artística pugui donar fruits cal que compleixi un seguit de condicions. Ha de ser un programa global i transversal, que englobi totes les arts i que s’entrellaci amb altres fons de coneixement generant un treball interdisciplinari. Ha d’implicar múltiples agents (alumnat, famílies, professorat, artistes, institucions, etc.) i que es desenvolupi en un àmbit proper. A més ha de ser prou flexible perquè els participants el modifiquin i se l’apropiïn. Ha d’aportar formació a tots els agents implicats i ser capaç de generar algun tipus d’actuació o d’obra. Ha de produir un resultat concret que reverteixi i/o el faci visible a l’entorn i alhora generi nous coneixements. I finalment cal que porti implícit un sistema de seguiment i avaluació. Però potser una de les condicions més importants, perquè potser és on tenim més mancances, és que ha de ser sostingut en el temps i sostenible en tots els sentits. No serveixen els focs d’encenalls.

Potser el repte d’avui consisteix a aprofitar el gran potencial que tenen les arts per transformar l’ésser humà, l’escola i la societat. Avançarem si aconseguim definir un currículum comú que no s’oblidi de les múltiples intel·ligències i doni cabuda a tota mena d’alumnes i maneres d’aproximar-se al món. Si renovem metodologies, que sovint es basen en concepcions ja superades, i promocionem  programes per aproximar joves i infants a l’art, per un costat, descobrirem noves relacions educatives de joves, infants i professorat, i per altre descobrirem noves relacions entre els centres educatius i les institucions de la ciutat que ens ajudaran a encarar els reptes del segle XXI.

 

Lluís Vallvé Cordomí
Programes de suport a l’educació artística
Consorci d’educació de Barcelona

ELS VIDEOJOCS, UNA EINA EDUCATIVA MÉS?

La finalitat primera d’un videojoc és entretenir i en funció del tipus de videojoc que escollim podem afegir altres objectius que potencien habilitats concretes: d’estratègia, esports, d’acció i fins i tot educatius.

Els videojocs poden ser una molt bona eina educativa sempre i quan escollim el joc adequat. La pràctica d’un videojoc demana una atenció molt precisa i això fa desenvolupar una agudesa visual. També potencia la concentració i ajuda a reaccionar ràpidament davant d’un conflicte. La presència de normes durant el joc obliga a realitzar i aprendre diferents tasques a la vegada de forma lúdica. D’aquesta manera s’adquireix més capacitat i flexibilitat d’adaptació i es desenvolupa el pensament abstracte. Jugant als videojocs també es fomenta la creativitat i alhora el nen o la nena aprenen motivats.

És important escollir adequadament el joc, invertir-li un temps prudencial i sobretot compartir-lo amb la família o els amics. Cal vigilar quan temps dediquem al videojoc i entendre el joc com un entreteniment per compartir. L’infant quan juga als videojocs és converteix en un element actiu, s’interrelaciona constantment, juga contra amics virtuals, crea circuïts, programa estratègies etc. A diferència d’altres mitjans com la televisió que el converteix en un espectador passiu, no interactua i no participa en res, és a dir, no crea.

Al canal 33 cada dissabte s’emet el programa “Generació Digital” que relaciona cultura i videojocs de forma pedagògica. Informa de l’actualitat en el món dels videojocs i recomana les últimes novetats. El passat dia 8 de desembre les dues coreògrafes de la companyia Les Filles Föllen (http://www.lesfillesfollen.com/)  van col·laborar per avaluar un videojoc de ball i veure el punt de vista d’unes professionals de la dansa. Aquest joc consisteix en seguir amb el teu cos les coreografies que et proposa. Aquí us deixo el link del programa.

http://www.tv3.cat/videos/4370890/Generacio-Digital—capitol-49

I si voleu aprofundir en els beneficis dels videojocs us adjunto el capítol del programa “REDES” de Televisió Espanyola on és tracta aquest mateix tema:

http://www.rtve.es/television/20121021/como-influyen-videojuegos/570778.shtml

Montserrat Ismael Biosca
Mestra, pedagoga i ballarina