UMMA UMMA DANCE – Superman, mai de mai – per Jordi Bordes

2na visita de Jordi Bordes al procés de creació d’Umma Umma Dance i Manuel Rodríguez

Un mes llarg després de la primera visita, els objectius immediats de la peça han canviat. Ara, Guido Sarli, director d’Umma Umma Dance, i el ballarí i coreògraf Manuel Rodríguez proven de lligar fragments de la peça original per confeccionar un potent treball d’un quart d’hora de durada. Aquest resultat ha de servir per presentar-lo a concursos coreogràfics. Una distinció que pot ser una bona targeta de presentació per oferir la coreografia als programadors, un cop ja estigui acabada. Per a aquest pastilla, han arraconat les referències més coloristes de Loser kings i han seleccionat els passatges més abstractes. S’hi intueix, això sí, la mateixa voluntat per una qualitat de moviments nets, coordinats, que evoquen l’empresonament real o mental. La construcció de l’heroi que pretén salvar el món lluint els arquetips de la casa Marvel no només esdevé un fracàs si no que, a més, basteix els moviments des de l’interior dels ballarins. Aquell intent de Superman lúdic de fa un mes, l’han deixat amagat dins de l’armari. Presumiblement, tornarà a aparèixer en el treball enllestit, a la propera tardor.

La segona visita és la més dura. Perquè és quan cal navegar entre les boires del que es pensava del projecte i del que acabarà sent. És un treball desagraït, de subtileses, d’impressions intuïtives que cal proposar als ballarins, de moviments que afinen en la col·locació. Des de com fer un gir contingut a com netejar el moviment de braços, que acaben lligats a l’esquena. Fa calor. Tothom es mou amb xandalls retallats i descalços durant bona part de l’escalfament. Els moviments canvien i es tornen a memoritzar. El cos és una gravadora de moviment constant.

Els onze minuts de la coreografia actual (a quatre dies de fer una aturada per a desenvolupar projectes personals) encadena la música fosca, el silenci i, un cant que clama a la llibertat, a l’esperança. Si els tres personatges arrenquen arrossegant els peus, com si estiguessin encadenats de mans i peus, Sarli insisteix que no es vol tancar la coreografia dins les parets de la presó. Tot i que els referents són inequívocs, es vol parlar de com la societat pot tenallar un individu, carregant-lo de convencions, normes, moral i religió. Arrossegant els peus, projecten una mirada a terra, com perduda, són personatges vençuts.

Amb el silenci, s’aborda l’individu. Aquelles cadenes invisibles es trenquen i cadascú pren llibertat de moviment. Cadascú reflexiona en els seus desigs i en les seves derrotes: pot recordar les accions abans de ser detingut, com una mena de flaix-back. L’actitud és més agressiva, valenta, pretensiosa. S’intueixen, desconstruïts, els gestos de les cultures urbanes, la violència de les pistoles, de les ganes de baralla, de voler ser el gall del parc.

 

Tercer moviment. Després dels tres solos els ballarins projecten una diagonal. Continua el silenci. Són moviments en què els braços pendulen poc, no es vol donar projecció encara d’alliberats. La tensió l’aguanten les cames i una certa torsió de l’esquena, limitada. Les noces de Fígaro, de Mozart, restableix un cert respir, un instant de pau. Els personatges pendulen sobre sí mateixos, com si ballessin amb la deessa fortuna. La mà estesa no pretén agafar-ne una altra si no que es manté buida i plana, com si demanés una almoina. El nostre Superman, aquell que lluiria malles llampants i salvaria noies de l’accident de cotxe, resta amagat, amargat. La plenitud serà de l’individu que haurà après que hi ha vida més enllà de la cultura urbana. Que hi ha camí per traçar-lo com un vulgui, construint un present propi i únic.

Jordi Bordes
1 de juny
(propera visita: octubre en la residència tècnica per a l’estrena al festival Escena Poblenou i a la programació del Mercat de les Flors).

UMMA UMMA DANCE – Les malles de Superman, per Jordi Bordes

Loser King és el projecte que agermana el treball de la companyia Umma Umma Dance (dirigida per Guido Sarli, amb l’objectiu principal de difondre l’art del moviment en totes les seves formes i possibilitats) amb el ballarí Manuel Rodríguez (ballarí que desenvolupa la seva activitat dins les arts escèniques i la imatge i treballa ja sigui individualment en projectes propis com en col·laboracions amb altres coreògrafs o creadors). Des del 10 d’abril treballen al Graner (el nou centre d’investigació, creació i aprofundiment del llenguatge del cos i del moviment, ubicat a la Zona Franca). Busquen la fórmula per relacionar els seus dos universos creatius per bastir una coreografia amb notables referències urbanes (grafit, els gestos de les bandes) i conceptual. Tot i que d’entrada el treball es plantejava per ser una acció a l’aire lliure, se centren ara en el desenvolupament a una sala tancada. Això dificulta, per exemple, la interacció amb els que hi passegen accidentalment però ha ajudat a donar força al concepte de persona empresonada pels arquetips. Tothom voldria ser Superman però es queda calçant-se unes malles fluorescents i constatant que no aconsegueix salvar la noia indefensa de cap de les maneres.

En una presó, el pati es converteix en el petit instant de llibertat, opinen Guido i Rodríguez. Des d’aquesta finestra és quan es respiren les històries personals, es transpiren  les empaties.  Al carrer, la presó són les normes que imposa el grup,la societat. L’objectiu és presentar uns personatges particulars que no siguin tant diferent de la gent corrent. Són canalles, han delinquit i s’expressen amb una gestualitat concreta amb un significat concret que evoca unes repercussió, generalment agressives.

Lluny de plantejar un treball de denúncia ni una recerca concreta sobre el món del presidiari, tot i que Guido va viure prop d’una presó i coneix les relacions que s’hi estableixen, la peça alterna la mirada dura amb les accions d’humor absurd. És el joc per donar major profunditat al drama, a cops de contrast que arriben per sorpresa. L’objectiu és accedir a una delicadesa autèntica en quant a material dansístic. De fet, el mateix que persegueix cada personatge: trobar d’entre totes les referències fílmiques, musicals, socials, laborals de dins del seu cervell allò que el defineix i l’enforteix com a persona individual. Loser King reacciona, com l’art, de manera catàrtica: exposa i il·lustra per evitar els mals exemples. Aquest Superman perdut entre les seves dèries es mostra vulnerable, s’interroga, evita donar cap resposta al conflicte.

 Ja a dins de l’estudi, Xavier Auquer, Ares d’Angelo i Lautaro Reyes plasmen el gest aquesta recerca. Amb les mans perfilen una pistola però no són moviments fanfarrons sinó depurats. Des d’uns desplaçaments amplis i lluents, es degrada el material fins a evocar el traç del gest urbà, mantenint-se a distància del tòpic. Mentre, Manuel i Guido revisen notes i presenten possibles transicions de músiques. Se sent la veu de Roberto Benigni (que transforma Down by Law en Don Bailao) que deforma  lúdicament el I scream (jo crido) amb el Ice cream (gelat). Una confusió generosa i surrealista d’enfonsar el crit de Munch en un gelat que es desfà (si més no, aquella pintura recorda a una barra de gelat de vainilla i xocolata regalimant, a l’estiu entre dues galetes de tapa).

Jordi Bordes

24 d’abril de 2012

propera visita finals de maig de 2012.