Lipi Hernández

 Elaboració d’un documental audiovisual que expliqui la metodología DATA a través dels cossos-ments dels ballarins i ballarines que han col·laborat amb Lipi Hernández en els processos pedagògics i coreogràfics dels últims 10 anys.

L’objectiu de la residencia al Graner és crear un document teòric-pràctic sobre el sistema DATA, amb totes les perones que han participat, d’una manera o altra, en aquest procés de treball i investigació i que han compartit amb mi aquest llarg camí de preguntes i practiques.

Explorar les formes en el seu desbordament, en el sentit del límit, del barranc, Aquest tipus de dinámica o carácter del cos obliga a estar connectada a un espai que només es posa al servei de la supervivencia de la forma.

Lipi Hernández 

València 1965

Ballarina, coreògrafa, docent i investigadora en l’àmbit del cos i el moviment. El 1995 va fundar la Cia. de dansa contemporània Las Malqueridas, on va crear cinc espectacles de carrer, teatre i espai no convencional. Va ser fundadora de l’espai de creació La Caldera, del qual en va ser directora artística entre els anys 2004 i 2007. Entre 2005 i 2007 fou companyia resident de Cal Bolet de Vilafranca del Penedès dins el programa de residències de la Generalitat de Catalunya. El 2006 fou Cap de l’Especialitat en Pedagogia de la Dansa al CSD de l’Institut del Teatre. El 2007 transforma Las Malqueridas en una plataforma d’investigació i desenvolupament I+D de nous formats artístics al voltant del cos i el moviment. Entre 2008 i 2009 va ser assessora artística del Centre Coreogràfic Gallec a La Coruña, va dirigir ‘Cordón de plata’ i va presentar la darrera fase d’investigació de ‘Rasa’ al Museo Reina Sofía de Madrid. Des de 2005 es professora del Conservatori Superior de Dansa / CSD i de l’Escola Superior d’Interpretació / ESAD en les matèries de tallers de creació, fonaments del moviment i tutories finals de la carrera de coreografia i pedagogia. A més a més acompanya i recolza projectes i artistes de reconeixement nacional i internacional. Titulada en el Grau Superior de Pedagogia de la Dansa per l’Institut del Teatre, estudia i practica Harmonyum tecnologia cabalística, és professora de Naam Yoga i dóna tallers de creació en centres i companyies de dansa professionals. Acompanya  joves creadors a investigar sobre el seu propi llenguatge coreogràfic.

Bárbara Bañuelos

Mi padre no era un famoso escritor ruso.
Un documental escénico

Un projecte d’Investigació social i creació escénica. Als 14 anys vaig descobrir un secret familiar, un secret que podia canviar la meva història, la història d’una família i del seu entorn social. Tot això em va fer reflexionar sobre la memòria individual i com aquesta conforma la història col·lectiva. A partir d’aquell moment investigo, documento testimonis, recopilo informació institucional i indago sobre esdeveniments i fets similars dins d’un context social i d’una època determinada. Aquest documental escènic pretén ser un recorregut pels conceptes d’arxiu, record, document, història, memòria, imatge, cos, narració, imaginació, passat, futur i present. Un documental més enllà de la pantalla i de la imatge projectada, on el fet escènic, l’experiència cinematogràfica i allò corporal s’expandeixen per generar una nova mirada, un nou lloc per descobrir el paper del cos (re)actualitzant el passat, el record i la memòria en relació a la història i al seu context escènic.

Bárbara Bañuelos, formada, deformada i transformada entre Burgos, Madrid, Londres i Nova York, compagina el seu treball escènic amb diferents projectes musicals.

Amb “Inventario: memorias de una aspiradora”, el seu projecte més recent, amb centenars de papers i objectes rebutjats que ha anat recopilant en els últims vint anys, ha recorregut els terres d’espais escènics i expositius com ara el Musac, Artium, Caixa Forum, Teatro Pradillo, Festival Escena Abierta. Actualment està en procés d’investigació i creació de “Mi padre no era un famoso escritor ruso”, un documental escènic que neix de les troballes de la seva peça anterior. Forma part de Ju, grup musical que sorgeix com a laboratori de creació i composició i que es consolida amb el seu primer àlbum el 2015. ‘Poco Adrede Nunca’ i amb un segon ‘Todo y la cabeza’ que sortirà a la primavera. A més a més, és la veu, el cap i la mà gratadora d’Elephant Pit, projecte musical de versions i amb el que ha recorregut sales estatals, espais efímers i festivals no convencionals.

Quim Bigas i Carme Torrent

El gener de 2015, Quim Bigas Bassart i Carme Torrent van ser convidats a participar en el Festival Sosteniendo la pregunta  ¿Qué puede un cuerpo?-  en  La Casa Encendida,Madrid.

Segons el mateix festival: “La pregunta ‘qué puede un cuerpo?’ proposa que el que pot un cos pot ser diferent del que vol el moviment del capitalisme global. La corporalitat del món es situa en relació als entorns i les màquines d’un sistema interdependent i complexe, que empeny els cossos a adoptar la mecánica d’una coreografia totalitzadora i suposadament lliure, exigint als cossos ser productors, productes i reproductors d’un moviment esgotador, que els situa entre poder ser, el que els deixin ser i no poder ser el que haurien de ser”.

Van decidir aprofitar la trobada i la invitació que aquest marc els facilitava per generar una trobada/conversa entre els dos. D’aquesta trobada va néixer Eclipse , la imagen siempre llega tarde.

La residencia 2017 al Graner será una manera de reprendre el projecte que es trova ara mateix en zones liminals de la producción artística, tant pel que fa al desenvolupament com a la presa de decisions de com i des d’on seguir treballant.

Quim Bigas Bassart (Barcelona, 1984). Treballa en els camps de la coreografia, la dramatúrgia i la societat de la información. Graduta com a Major in Dance and Post-Graduate Artists in Residency en SEAD (Salzburgo)  i alumne invitat a l’escola de y alumno invitado en la Nuevos desarrollos de la Danza- SNDO (Ámsterdam). Actualmente estudia el Grau en Informació i Documentació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i el Master en Noves Pràctiques Performatives a UNIARTS/DOCH (Estocolmo).

Viu entre Copenhague, Estocolm i Barcelona, on du a terme les seves pròpies creacions, així com algunes col·laboracions amb altres artistas. Aquests últims anys ha treballat, entre d’altres, amb Aitana Cordero Vico (To-get-her(e) y Sweet); Carme Torrent (Eclipse o la imagen siempre llega tarde); o El Conde de Torrefiel (Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke). Ha creat Crònica d’un espai de desgast amb el grup de joves FESTUCS. El seu propi treball inclou el projecte APPRAISERS i el solo MOLAR.

www.quimbigas.com

Carme Torrent

Estudia Arquitectura a la Universitat de Barcelona mentre treballa en diferents estudis, entre ells el de l’arquitecte Enric Miralles. Paral·lelament desenvolupa el seu treball en l’àmbit de la dansa; mostra els seus treballs, du a terme projectes amb altres artistas i és performer per altres coreògrafs, entre ells: Min Tanaka, Carmelo Salazar i Xavier Le Roy.

El treball de la Carme Torrent està implicat en processos d’aprenentatge, investigación i creació. Una part important del seu treball s’inscriu en l’exploració del potencial dels llocs i del context com a dispositius coreogràfics.

www.carmetorrent.com

www.moversesobrenada.blogspot.com

transFORMAS

VULNUS és un projecte de TRANSformas, Arts Escèniques i transformació, que barreja la investigació científica i la creació artística. L’aliança d’un equip artístic que intervé i reflexiona sobre el teatre i la societat amb un grup d’investigadors universitaris i activistes que interroguen la diversitat, la vulnerabilitat i la noció de procomú obre noves vies de creació teatral. VULNUS vol ser un espai de creació compartida entre professionals de les arts escèniques, pensadors, ciutadanes i ciutadans que viuen la vulnerabilitat i el patiment des de diferents punts de vista.

L’experiència i la investigació es relacionen en una anada i tornada permanent implicant a cada participant i afavorint un pensament col·lectiu, crític i constructiu.

VULNUS busca a través de les obres artístiques convidar l’espectador a compartir una visió poètica però també una posició activa i reflexiva.

Asun Pié Balaguer és Professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). La seva trajectòria d’investigació se centra en els Estudis de la Discapacitat (Disability Studies), està explorant les tensions entre l’ètica de les cures i els Disability Studies. Ha estat professora convidada a la Universidad de Antioquia (Colòmbia), la Universidad Autónoma de Mèxic i la Universidad Pedagógica Nacional-Hidalgo (Pachuca, Mèxic). També ha estat professora associada del departament de Teoria i Història de la facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona. Co-dirigeix ​​el Postgrau en Salut Mental Col·lectiva. Actualment està treballant en el Projecte d’investigació Care & Preparedness in the Network Society (CareNet). UOC. IN3. 2015-2020. És membre del Comité científic i d’àrbrits de la Revista Horitzontes Pedagógicos. Faculdad  de Educación y Ciencias Humanas de la Corporación Universitaria Iberoamericana i membre del Comitè Avaluador de la EARI (Educació Artística Revista d’Investigació).

Thomas Louvat, director artístic, actor i formador, des de 2004. Màster en investigació Teatral a l’Institut d’Estudis Teatrals de la Universitat de Paris III – Sorbonne Nouvelle. Entre 1994 i 2001 treballa com a actor en diversos espectacles, coorganitzat les Trobades de Teatre i Joventut per Europa a Grenoble, cofunda El Teatre MOZKAÏ, espai de creació i investigació teatral a Paris i Grenoble on dirigeix ​​diversos espectacles, i coordina un treball d’investigació sobre la utilització del teatre en contextos socials extrems.

El 2003, s’instal·la a Barcelona, ​​i comença a treballar en el projecte TeatroDentro (teatre a la presó). A partir de l’any 2005 assumeix la direcció artística de transFORMAS i la coordinació del projecte TeatroDentro i desenvolupa activitats de formacions a Europa (Teatre, educació i presó) o com a expert per al programa de cohesió social a Amèrica Llatina EUROsociAL sobre el disseny i execució de projectes d’educació no formal a les presons basats en el teatre (Argentina, Costa Rica, el Salvador, Colòmbia, Paraguai). És professor d’Antropologia teatral en el postgrau de Teatroteràpies del de l’ISEP i del IESP entre 2009 i 2014.

A partir del 2010, coordina diferents projectes europeus i el 2016 coordina la publicació del llibre “Living Memory: creació artística col·laborativa”.

Esperança González, psicòloga social, des de 2008 – Psicòloga participant en el projecte TeatroDentro el Centre Penitenciari de Quatre Camins. Llicenciada en Psicologia i Màster en Psicologia Forense, ha realitzat també estudis de Filosofia a la Universitat de Barcelona. Ha treballat en l’àmbit de l’escola i, fonamentalment, en el de l’exclusió social, desenvolupant programes innovadors, relacionats amb les tècniques teatrals, de formació, motivació i inserció laboral per a persones amb dificultats personals i socials i amb característiques especials. Així mateix, treballa com a terapeuta en l’àmbit privat, com a psicòloga forense i és professora de Psicologia de la Creativitat en el postgrau de Teatroteràpies del de l’ISEP i IESP. Els seus interessos estan centrats en el paper del teatre i dels espais per a la creativitat en el desenvolupament de la persona i dels grups, i la seva connexió amb les relacions de poder.

Silvia G.Márquez, educadora social i productora de projectes teatrals en contextos comunitaris i especialitzada en diversitat funcional a Catalunya, Madrid, Sèrbia i Berlín.

Assessora de grups per a l’avaluació de processos, treball en equip, anàlisi de rols i continguts humanístics mitjançant la direcció escènica i PNL.

Docent dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya). Membre del LES, Laboratori d’Educació Social i del grup de recerca Cohabitar entre-Fabra i Coats Centre Contemporani, dispositiu d’interacció entre pràctiques artístiques i espais socials a la ciutat de Barcelona.

Bea Fernández i Javier Vaquero

Lo real, cuerpos ocupados és una residència d’investigació pedagògica que Bea Fernández i Javier Vaquero duen a terme amb l’objectiu de compartir eines d’investigació i pedagogia que han desenvolupat individualment durant els últims anys i generar metodologies comuns a partir de la pràctica i qüestionament de les seves experiències d’intercanvi. Aquest projecte neix de la necessitat per part dels dos col·laboradors del projecte d’invertir un temps de qualitat per investigar eines corporals que han anat desenvolupant al llarg dels seus anys com a professionals de la dansa. Trobar un lloc comú on concentrar energies en investigar formes i mètodes d’interpretar el moviment i COM transmetre aquestes informacions. Crear, al cap ia la fi, un marc per pensar amb la ment / cos quin coneixement tàcit tenim després de tants anys de practicar dansa, i com podem transmetre-ho a una altra persona per potenciar qualitats i reflexions al voltant del moviment.

Bea Fernández és cofundadora del col·lectiu Las Santas i codirectora artística de La Poderosa, espai de creació i investigació escènica a Barcelona. Estudia Dansa Contemporània i Coreografia a l’Institut del Teatre de Barcelona i amplia els seus estudis al Center for Movement Research (Nova York). Treballa com a intèrpret amb Danat Dansa i col·labora estretament amb el coreògraf Carmelo Salazar (1998-2004), participant en peces com Europea no es una puta, Espaciales o El salón dorado. Ha creat els sols Escorç (2004), I have a dream (2006) i Cos en escena en col·laboració amb Olga Mesa. El 2008 desenvolupa un projecte centrat en la figura de l’intèrpret com a memòria i arxiu viu, que es desplega en dos formats: el document audiovisual Los que se ven entre si i la peça escènica Tres personas, todos los cuerpos. Actualment desenvolupa Muy experimental, un projecte d’investigació que planeja convertir-se en una realitat constructiva entre creadors. Des de fa sis anys desenvolupa una activitat anual pedagògica de laboratoris de cos dirigits a estudiants i ballarins professionals interessats en el cos i la construcció de la presència d’aquest mateix en temps real.

Javier Vaquero Ollero comença els seus estudis de dansa i teatre a diferents centres de Madrid, Andalusia i en la Universitadad Miguel Hernández d’Altea. El 2003 es trasllada a Rotterdam per cursar el Títol Superior en Dansa Contemporània, impartit per CODARTS. Des de llavors ha treballat com a intèrpret amb diferents creadors com Xavier Le Roy, Nicole Beutler, Hofesh Shechter, Bea Fernández, Pere Faura, Aimar Pérez Galí, Conny Janssen danst, Ann van der Broek, Marta Reig Torres, Dylan Newcomb i Arno Schuitemaker, entre altres.
Des de fa anys també desenvolupa el seu propi treball com a coreògraf amb projectes com Declarando Amor, Danzas Primitivas, Saturno y el salón de espejos, Lógica de la representación i altres; i com a pedagog en diferents centres tant a Espanya com a Llatinoamèrica. És membre fundador de Espacio Páctico (Barcelona) i ha format part del col·lectiu A R T A S, que dirigeix ​​l’espai de creació i agitació cultural La Poderosa (Barcelona).
En els últims anys va viure a Lima (Perú) on va treballar com a docent de la carrera de dansa de la Pontifícia Universidad Católica del Perú. I posteriorment va viure a Bogotà (Colòmbia) on va cursar el Mestratge en Teatre i Arts Vives impartida per la Universitat Nacional de Colòmbia i on també va ser docent de dansa a la carrera d’arts escèniques de la Universidad Javeriana.
En l’actualitat resideix a Espanya on segueix desenvolupant la seva carrera des de la creació, investigació, pedagogia, interpretació i gestió. I a més aquest any 2016 llança la seva primera publicació Cuerpos Achorados. Publicació coordinada per ell i escrita per diversos col·laboradors on es xerrada i reflexiona sobre la dansa contemporània en el context peruà.

Vicente Arlandís

SUMARIO 3/94

El 25 de juny de 1994, el meu pare Vicent Arlandis és detingut per la Guàrdia Civil acusat d’assassinar Mª Lidia Bornay, una senyora de 84 anys, veïna nostra. Ell mateix havia denunciat la seva desaparició unes hores abans, estranyat que
Mª Lidia portés diversos dies sense contestar les seves trucades. A causa de la seva avançada edat i també al fet que patia Alzheimer, al meu pare li preocupa que li hagi pogut passar alguna cosa dins del seu habitatge. Quan apareix el jutge i obren la porta, troben el cos de la dona dessagnat, amb nombroses ferides d’arma blanca i la casa totalment desordenada.

El meu pare va ser des del primer moment un dels sospitosos principals, va fer més de cinc declaracions a la Guàrdia Civil tractant d’explicar què havia fet el dia de l’assassinat, narrant on i amb qui havia estat, i en cadascuna d’elles va exposar uns fets diferents. Després de nombroses declaracions de veïns i testimonis i diferents diligències realitzades pel jutjat, els forenses i la policia, el meu pare, al costat de dues persones més, és detingut i acusat d’homicidi. Després de cinc anys de judicis i recursos, és condemnat a 29 anys, 6 mesos i 1 dia de presó. Va complir condemna en diverses presons de l’Estat i va estar empresonat durant 13 anys, 7 mesos i 10 dies.

Aquest projecte pretén construir una nova història i una nova versió dels fets. Vol posar sobre la taula i interrogar la forma i la multitud d’històries que es van succeir al voltant del succés. Partir de la fredor i la suposada objectivitat del relat judicial i fer-ho esclatar en mil trossos. I rescatar la nostra història a la nostra manera. Aquest projecte pretén construir, potser, una nova innocència. No tant la que decretaria la institució judicial (que encara avui continuem reivindicant), sinó la innocència que podria materialitzar (renovar, ampliar) el fet escènic.

 

Captura

VICENTE ARLANDIS és creador escènic, investigador i docent. Màster en Producció Artística (Pensament Contemporani) per la Universitat Politècnica de València i Màster en Performance en APASS (Adavanced Performance and
Scenography Trainning) (Brussel·les). Des de 2001 fins al 2015 treballa al costat de Sandra Gómez en el projecte Losquequedan, des del qual porten a terme projectes artístics com la sèrie Borrones, Thank You Very Much, Tragèdia dels Comuns o The Love Thing Piece. Ha realitzat tallers i laboratoris de creació escènica en espais com DOCH, Màster de New Performance Language (Estocolm, Suècia), Festival VEO (València Escena Oberta), Casa de Cultura d’Espanya a Lima (Perú), Universitat Politècnica de València (UPV) , Universitat de Sevilla, La Fundición (Bilbao), Les Naus. Espai de Creació Contemporània (València) o la Facultat de Belles Arts de Bilbao. Ara mateix, és docent al Màster de Pràctica Escènica i Cultura Visual de la UCLM (Universitad de Castilla La Mancha) – MNRS (Museo Nacional Reina Sofia). Ha col·laborat amb nombrosos artistes, com ara Hipòlit Patón, Miguel Ángel Martínez, Glòria & Robert, Lisbeth Gruweth, Macarena Recuerda, Jan Fabre, Amalia Fernández, Saioa Olmo o Rafael Tormo i Cuenca entre d’altres. En l’actualitat, desenvolupa el seu treball al voltant del projecte de COS. En aquest marc, impulsa i porta a terme el projecte d’investigació escènica “7 maneras de hacer el idiota” i el projecte artístic “Qué pasa cuando no pasa nada”.

Montón de paja & trigo

Monton de paja & trigo amb Javier Guerrero al capdavant, presenta Avinguda Paradise, un projecte d’investigació entorn a esdeveniments que hem viscut, vides que es creuen i es transformen amb l’invent de la globalització i l’evolució tecnològica dels últims 50 anys . La tecnologia, els mass-media, els viatges low cost, el WhatsApp, l’accés a la informació ha transformat la forma de comunicar-nos amb una rapidesa i una evolució major a la capacitat d’adaptació. Enrere queda el món rural, l’origen, d’on un dia vam partir.
Alguns llocs pels quals transitem són: Un diner americà atemporal. Outsiders del s. XXI. El desert de Nevada, el desert de Tabernas (Almeria), tots dos amb paratges erms, temperatures extremes i separats per més d’un milió de quilòmetres. Homes que es passen hores jugant a les cartes. Dones que no entren als bars i joves que es passen dies sencers navegant a la xarxa, són alguns dels llocs / històries d’aquest projecte. Alguns d’aquests relats es desenvoluparan d’una manera més estesa, altres seran com zapping, però tots ens serveixen d’excusa per parlar sobre els temes que realment ens interessen; Com ens enfrontem a la manca de llar? i Com ens ho re-inventem? Quines són les fragilitats de l’ésser humà i les estratègies individuals que fem per suplir la manca d’amor?

javier guerrero

Llicenciat en Humanitats per la Universitat d’Extremadura (2006) i graduat en Interpretació de la dansa i coreografia pel Conservatori Superior de Dansa, Institut del Teatre (2016). Comença els seus estudis de dansa i composició a Madrid a l’escola de Carmen Senra on és becat i realitza la formació professional durant tres anys.
El 2012 crea Montón de paja & trigo per donar cabuda a la seva forma d’entendre el món i traduir les seves idees a través de procediments artístics que no es limiten únicament al camp coreogràfic. La seva primera peça De traje y corbata 2013 rep diferents premis a diferents certàmens; Segon premi (Jeunes choreographers Montpeller), Premi del públic (Certamen Unidanza), Premi Tutoria i Premi millor intèrpret (Certamen coreogràfic de Madrid).
La seva segona peça Wimbeldon o la Gran Desilusión estrenada a l’abril 2015 ha estat programada en Nit del museus, nunArt, Teatre Tantaranta, ha rebut el primer premi en el IV Certamen de Microdanza de Madrid i seleccionat per G.R.U.A; Grup Recerca Universos Artistics per Olot. S’ha presentat a diferents festivals; Costa Contemporània, Festival Trajectes Saragossa, la Mercè 2016 i en la Pedrera. W I M B L E D O N és la seva primera peça llarga i s’ha estrenat recentment al Teatre Ovidi Montllor.
Interessat en la creació, investigació artística i el desenvolupament d’un llenguatge personal amb l’objectiu d’entendre la realitat i el paradigma del món contemporani.

VÉRTEBRO

Díptic per la Identitat suposa una particular investigació duta a terme des de 2013 al voltant de qüestions de gènere i identitat, amb el desig de proposar un context de pensament i acció que ofereixi, a través de pràctiques artístiques i polítiques dissidents, conceptes permeables sobre la identitat. La idea que la nostra identitat no és una cosa inherent i que existeix perquè sí, sinó que s’imagina, s’inventa i representa, travessa dos dispositius escènics confrontats en un díptic; Dios tiene vagina, proper al concert, al ritual i al folklore, i Comerme las flores, que s’inclina cap a la conferència, la política o l’activisme.

VÉRTEBRO som Ángela López, Juan Diego Calzada y Nazario Díaz. Des de 2007 funcionem como a col·lectiu. Les nostres propostes polièdriquespropuestas i l’interés per la barreja de disciplines ens dóna una permeable identitat.

 A la nostra dansa, ritmes florits