DARD 4

Les grans institucions culturals, fins i tot aquelles que incloem entre els nostres objectius l’experimentació d’altres formes d’institucionalitat, hem de mantenir un difícil equilibri entre el que és políticament convenient i la generació d’espais per a la crítica, l’autocrítica o la transgressió.

L’autocensura és una pràctica que hem d’aprendre a contenir. Sovint, som nosaltres mateixes les que ens imposem formes de control a la nostra feina i establim límits invisibles al que fem, pensem o diem. Potser per por o potser perquè no se’ns havia ocorregut que les coses poguessin ser d’una altra manera a com les havíem conegut fins ara. Els límits no sempre venen de fora, de l’altre, sinó que sovint estan inscrits en nosaltres mateixes encara que no en siguem del tot conscients.

Avui en dia és necessari investigar sobre noves maneres d’institucionalitat. No és qüestió de que sigui viable o no: és imprescindible que trobem maneres més justes i eficaces de relacionar-nos i funcionar. Però tampoc es tracta d’acabar atrapades en l’univers auto-reflexiu del RE (repensar, reconstruir, replantejar, etc.) que, tot i ser imprescindible, pot arribar a convertir-se en una espècie d’auto-boicot inconscient.

Cal entendre però també cal fer: investigar sobre noves maneres d’institucionalitat no és només trobar les paraules clau sinó que a més a més cal portar a terme allò que una imagina. I això implica, com qualsevol pràctica, estar disposades a equivocar-nos, cal estar preparades per assumir els errors com a part del procés.

Deixa un comentari