DARDS

Un DARD és una enunciació ràpida i precisa. Una cosa que es llança enlaire perquè traci un moviment directe i exacte que acabi en un punt. Es tracta de reflexionar sobre la situació en la qual ens trobem. Però, sobretot, es tracta de llançar-nos endavant. Un DARD és una enunciació que obre una possibilitat d’entendre el que hi ha. Però un DARD també és una invitació a imaginar el que està per venir, és a dir, a imaginar el futur com una conseqüència del que siguem capaços de fer i pensar avui.

Aquesta sèrie de DARDS s’anirà llançant a partir d’avui i fins a finals d’any i té com a objectiu principal abordar la qüestió del paper que els centres de creació i de residències tenen dins l’ecosistema de les arts escèniques actuals. Els DARDS es llançaran regularment, perquè creuin l’espai com excitacions aèries que inviten a seguir parlant, escoltant i imaginant.

DARD 1

La creació escènica actual està sostinguda pels centres de creació i de residències. Els teatres, i especialment els públics, dediquen pràcticament tota la seva activitat a programar actuacions i rares vegades són capaços de comprometre’s amb els processos de creació que porten a terme els artistes. Però sense processos de creació no hi ha obres i sense obres no hi ha programació possible. Avui dia, els centres de creació i de residències han assumit el paper d’acompanyar els artistes perquè puguin portar a terme els seus projectes. Un centre de creació no és un espai secundari, no és la germana petita i pobra dels teatres. Més aviat haurien de ser reconeguts com a agents culturals amb una gran capacitat de generar recursos, actuar en el seu entorn i transformar contextos culturals i socials. El fet que un espai-casa aculli i acompanyi un artista que està desenvolupant un procés de creació, multiplica en ell mateix les possibilitats i recursos de creixement i desenvolupament disponibles en un territori.

DARD 2

Un procés de creació (hem de repetir-ho tantes vegades com calgui) és un procés de producció de coneixement. Una obra és el resultat últim d’un procés de creació en el qual un o varis artistes han desenvolupat estratègies socials, metodologies de relació, formes, idees, imatges, desitjos, etc.

Un teatre rep tots aquests components ja elaborats, digerits i, normalment, tancats,  mentre que un centre de creació rep a l’artista amb totes les seves preguntes i materials en cru. Durant el procés de polir tots aquests materials crus, els artistes produeixen coneixement i aquest coneixement pot ser molt valuós per a altres persones i altres espais que no estan directament relacionats amb l’art o la cultura.

DARD 3

La funció pública controla la majoria dels recursos econòmics disponibles per al desenvolupament i el sosteniment de la cultura. Tot i això, la seva tasca no és vigilar, autoritzar, tolerar, premiar o silenciar aquesta activitat. I, evidentment, tampoc és responsabilitat seva omplir i establir els límits del que és públic. La missió de la funció pública és administrar i la tasca d’administrar, cada vegada més, s’assembla a acompanyar i facilitar, és a dir, accions derivades totes de l’escolta. No es tracta d’inventar coses que omplin espais perquè les ciutadanes estiguin entretingudes. Més aviat, la responsabilitat de la funció pública consisteix a crear forats, posar a disposició espais, oferir temps, desocupar recursos i, en definitiva, fer tot el que sigui per facilitar certa emancipació, certa exploració lliure del món, essencial per al desenvolupament de qualsevol realitat humana. Un centre de creació i residències, com a part de la funció pública, ha de generar recursos que permetin que artistes i ciutadans assumeixin la seva responsabilitat en la definició del nostre entorn social, cultural i artístic.

DARD 4

Les grans institucions culturals, fins i tot aquelles que incloem entre els nostres objectius l’experimentació d’altres formes d’institucionalitat, hem de mantenir un difícil equilibri entre el que és políticament convenient i la generació d’espais per a la crítica, l’autocrítica o la transgressió.

L’autocensura és una pràctica que hem d’aprendre a contenir. Sovint, som nosaltres mateixes les que ens imposem formes de control a la nostra feina i establim límits invisibles al que fem, pensem o diem. Potser per por o potser perquè no se’ns havia ocorregut que les coses poguessin ser d’una altra manera a com les havíem conegut fins ara. Els límits no sempre venen de fora, de l’altre, sinó que sovint estan inscrits en nosaltres mateixes encara que no en siguem del tot conscients.

Avui en dia és necessari investigar sobre noves maneres d’institucionalitat. No és qüestió de que sigui viable o no: és imprescindible que trobem maneres més justes i eficaces de relacionar-nos i funcionar. Però tampoc es tracta d’acabar atrapades en l’univers auto-reflexiu del RE (repensar, reconstruir, replantejar, etc.) que, tot i ser imprescindible, pot arribar a convertir-se en una espècie d’auto-boicot inconscient.

Cal entendre però també cal fer: investigar sobre noves maneres d’institucionalitat no és només trobar les paraules clau sinó que a més a més cal portar a terme allò que una imagina. I això implica, com qualsevol pràctica, estar disposades a equivocar-nos, cal estar preparades per assumir els errors com a part del procés.