EBM EL TIMBAL

Per què considerem que les investigacions d’Emmi Pikler en relació al desenvolupament dels grans moviments formen part de la base teòrica del projecte “Cos i Moviment”?

Iniciem aquest article parafrasejant a Jacqueline Robinson quan, en el seu llibre “El niño y la danza”, escriu: ”… és bo que l’infant comenci a dansar des de les primeres edats perquè aquesta és una activitat que li és natural: l’infant, des del naixement, juga amb el seu cos.”.

I aquests jocs corporals, els quals constitueixen el procés de desenvolupament motriu de l’infant petit, són descrits per Emmi Pikler -pediatra hongaresa i fundadora de l’Institut Lóckzy de Budapest- de la següent manera: “Als infants acabats de néixer se’ls col·loca panxa enlaire des que arriben a l’institut, i se’ls té en aquesta posició fins que es giren de costat per pròpia iniciativa. I així, tant girant sobre el costat com tornant a col·locar-se boca amunt, juguen d’aquesta manera, sent molt mòbils en les seves postures. Després giren de bocaterrosa i aprenen a passar de la posició de decúbit ventral a la de decúbit dorsal. Durant molts mesos juguen cada vegada més i amb més seguretat i fermesa sobre el seu ventre. Es desplacen per mitjà de girs repetits en acabat roden, continuen girant en el mateix sentit; s’arrosseguen, comencen a anar de quatre grapes; progressivament, a través de distintes modalitats, passen de la posició semi assegut a la posició assegut; s’agenollen aguantant-se, després es posen drets amb suport; es mantenen drets; en acabat aprenen a posar-se drets des del terra, lliurement, sense aguantar-se. Comencen a fer les primeres passes per pròpia iniciativa. Primer només fan unes passes i al cap d’una o dues setmanes, o potser més, adquireixen una marxa segura”.

I aquest relat de l’infant en els seus primers mesos de vida fa referència directa un dels elements de la dansa: els nivells en l’espai, entorn dels quals proposem parar-hi una atenció especial.

Fou Delsarte qui, a principis del s XX, inicià el trencament amb les normes, l’estètica i la conceptualització de la dansa clàssica imperant fins al moment. Al voltant del 1920 s’entra en una nova etapa en la història de la dansa, en un nou paradigma que contempla, entre multitud d’altres aspectes, que els i les ballarines descobreixin l’ús expressiu dels diferents nivells en l’espai: alt, mig i baix. D’aquesta manera, el ballarí de dansa contemporània pot iniciar el seu moviment percebent tot el seu cos en contacte amb el terra i fer-lo evolucionar allunyant-se’n al màxim, fent un gran salt, per caure i aproximar-se al terra novament.

Seguint aquest fil, alguns dels diferents moments i situacions de la vida quotidiana a l’escola bressol poden adquirir nous matisos de significat.

D’una banda, el procés de desenvolupament motriu de l’infant pren un nou valor i hi mostrem el nostre màxim respecte: passem a considerar-lo únic en funció del ritme maduratiu, del temperament, de les dimensions del cos, …tots ells propis i personals de cada nen/a; i evitarem col·locar el petit en qualsevol posició a la qual no hagi arribar per iniciativa pròpia. Pels infants que han crescut en un ambient on se’ls respecta la llibertat de moviment, Chantal de Truchis en descriu els beneficis, dels quals en destaquem tres per la especial relació que hi establim amb el llenguatge del cos i el moviment: l’harmonia en el gest, un esquema corporal molt precís i concentració i creativitat.

D’altra banda, sorgeixen noves possibilitats d’interacció entre l’educadora i els petits. L’adult pot observar les seqüències motrius de l’infant  ( en un primer moment reptar, arrossegar-se, rodolar, gatejar, fer l’ós, … i més tard saltironejar, córrer, caminar, … ), recollir-ne les possibilitats expressives i, fent de “mirall”, retornar-les a l’infant amb la intencionalitat d’establir-hi un diàleg de dansa posant atenció al propi gest i al propi moviment, a la mirada, … .

Finalment, i a un altre nivell, les activitats de dansa dissenyades per l’educadora amb uns objectius, una estructura, … poden adquirir un caire diferent. Creiem que a l’escola bressol no ens hem de plantejar la perfecta execució de moviments, de punts de tècnica de dansa o de coreografia, sinó que a partir de les propostes motrius, obertes i flexibles que plantegem -amb el suport, o no,  de de músiques i objectes-, cada infant, en funció de les seves capacitats, interessos i necessitats, pugui trobar un espai per ballar individualment o en grup.

Bibliografia:

-De Truchis, Ch.( 2003 ): El despertar al mundo de tu bebè. El niño como protagonista de su propio desarrollo. Barcelona: Oniro

-Pikler, E: “Els grans moviments i l’estructura de l’entorn: un procés de desenvolupament diferent”, capítol de la compilació de la Judit Falk sota el títol La conquesta de l’autonomia, editat per l’Associació de mestres Rosa Sensat en “Temes d’infància. Educar de 0 a 6 anys”, nº 49.

-Robinson, J. ( 1992 ): El niño y la danza Barcelona: Mirador

Deixa un comentari