› Educatius

Amb la mediació d’Arte Factum al capdavant del Programa Caixa d’Eines curs 2019-20 ens agradaria reprendre la imatge de les string games de de Vera Frenkel per a plantejar la mediació com un espai on entreteixir col·lectivament els llenguatges de l’art i l’educació. Entre el joc, l’escolta i la provocació aquesta imatge ens proposa una coreografia inesperada de moviments, posicions, maniobres i visions que es tiben, s’entrecreuen i com­ponen en un exercici compartit. Amb aquesta metàfora coreogràfica ens agradaria convidar-vos a entrar en una zona de contacte i ressonància on les pràctiques artístiques i pedagògiques es fonguin per a crear un altre lloc que tot just intuïm.

Durant els primers anys de vida el cos es mou de forma instintiva, lliure de prejudicis, tot i estar a punt de carregar-se d’(im)posicions. En la construcció del vincle afectiu entre el petit i l’adult, les interaccions entre els dos són fonamentals. Per això ens marquem com a objectius experimentar en família i treballar amb les escoles bressol en projectes de llarga durada. Observant els grups d’infants, com és el seu joc, per veure què podem oferir des del llenguatge del cos i el moviment.

Ser i estar, cossos que són i que a la vegada estan (dins de l’aula), cossos que aprenen (d’altres cossos), cossos que es mouen (sense ser-ne conscients). Cossos que s’avorreixen tot i no tenir marge de temps per sentir(se). Si el lloc excepcional de la dansa és la llibertat, treballar per tenir un cos disponible serà un dels objectius principals d’aquesta etapa educativa. Per això volem incidir en la consciència del cos, la seva presència, en els moviments propis i els dels altres. Un treball amb la gravetat, la suspensió i les diverses qualitats d’atenció.

Deconstruir l’arquitectura dels cossos: quins són els límits del que es pot fer i del que no es pot fer dins d’un institut de secundària? Creiem que tota pràctica pedagògica està travessada pel cos, i que és clau introduir la performativitat als processos d’aprenentatge. Per això proposem desaprendre el cos de les càrregues socials imposades, alliberant els sabers que han estat constrenyits. Volem posar l’atenció en les veus que parlen i les que no parlen, experimentar amb el moviment, per tornar a situar així l’experiència a l’aula des d’un treball conjunt amb l’alumnat, el professorat i un creador/a contemporani.