Mapa de projectes educatius i comunitaris

Des del Graner estem treballant en un mapa de projectes educatius on anem reflectint els diferents projectes en els quals col·laborem (Escoles Bressol – Projecte Cos i Moviment // Escola Bàrkeno – Projecte Tàndem // IES Montjuïc – Projecte En Residència, entre d’altres), les diferents Fàbriques de Creació i on anem detectant altres centres del nostre territori més pròxim, el Barri de La Marina (Zona Franca) per pensar-hi noves i futures col·laboracions. És un mapa que és una eina de treball i que anirà creixent, actualitzant-se i modificant-se a la paret del hall del Graner.

IMG_0010

IMG_0004

IMG_0005

IMG_0007

Crònica d’unes activacions. Quim Bigas sobre “Festucs” i “Carne Fiesta”.

Al voltants del 2011 vaig voler ajuntar un grup de persones d’edats compromeses entre els 17 i els 23 anys per realitzar una obra plegats al voltant del “pogo” i de diverses converses sobre la violència interna. Moltes de les persones que vaig convocar en aquella primera trobada ja els coneixia ja que, com aquell qui diu, els he vist créixer per diversos motius.

La idea no era només fer una obra sinó indagar plegats en unes temàtiques, així com trobar activacions que poguessin tenir a veure amb allò del que s’anava parlant.  Com a premissa es va establir una conversa entre les nostres experiències i punts de vista amb formats que suportessin un tipus de moviment o context que no jugués com una imposició sobre els formats escènics actuals, sinó que el context estigués al nostre servei. Tinc la tendència a pensar que els espais teatrals i alguns contextos educatius han imposat uns comportaments que probablement immobilitzin la capacitat de moviment dels seus participants.

Dintre d’aquest tipus de processos, l’acte de conversar agafa un cos realment important. Des d’una perspectiva etimològica, la conversa és l’acte de girar plegats i s’oposa a la dualitat imperant que existeix en els diàlegs; en una conversa, els implicats poden no saber les respostes i moure’s a través de les preguntes. De fet, considero que les preguntes són extremadament importants pels processos creatius ja que, de forma implícita, generen accions. La conversa amb aquest grup, els quals porten el nom de FESTUCS, va finalitzar amb una proposta escènica: “Crònica d’un espai de desgast” que és va poder veure a diversos pobles de la costa del Maresme, així com a l’Antic Teatre el setembre del 2014 i a DT Espacio Escénico de Madrid el febrer del 2016.

Fruit d’aquesta experiència alguns espais es van interessar pel format del treball i van començar a aparèixer hipòtesis sobre com el projecte podria estar disponible en d’altres contextos. El LEAL.LAV (Laboratori d’Arts en Viu a La Laguna) va pensar que seria interessant poder treballar amb un grup d’estudiants una proposta que partís de la experiència i les metodologies de  FESTUCS.

Dit això, m’embarco, acompanyat d’alguns FESTUCS i gent de l’illa,  a la creació d’una activació escènica amb un grup d’estudiants del Batxillerat d’Arts Escèniques del IES La Laboral de La Laguna. El procés ha tingut una etapa de “primer contacte” durant el mes de febrer del 2016 i un període de 3 setmanes als mesos d’abril i maig amb una presentació el dia 13 de maig que s’ha anomenat “ACTIVACIONES PARA UN RUGIMIENTO SILENCIADO”.

Com a activador d’aquesta proposta el que més he tingut han estat preguntes i propostes d’activacions, que són afectes de la meva experiència com a espectador, passejant, agent social o coreògraf, així com de la relació amb el mateix grup.  Curiosament, en el moment que comences a fer preguntes, te n’adones que en fem molt poques. El grup, que porten el nom de CARNE FIESTA, portava uns hàbits innats i quasi culturals sobre l’acte d’actuar, la forma de respondre o la manera de moure’s. Elles, en alguns casos, no estan acostumades a lidiar amb les preguntes ja que el que se’ls imposa és memoritzar respostes i tècniques tot creant un manual del “acte d’actuar” que, cada cop més, s’allunya de la seva realitat i de la seva pròpia forma de fer les coses. “Què t’agradaria fer en un escenari?” “Com t’agrada moure’t?” “Has pensat alguna vegada en les minories de les quals formes part?” van ser algunes de les preguntes que van engegar certes converses al voltant dels desitjos, el plaer o la feminitat. Diuen que mai ningú els havia fet aquestes preguntes i que, algunes d’elles, encara les tenen al cap. Jo també.

Les preguntes s’activen a partir de les accions que ja porten implícites o partint de la cerca a partir de la pràctica de moure’s i estar en-pensament. Les dues possibilitats no són oposades sinó que, sovint, es retro-alimenten: la transformació de les preguntes en accions provoca que la mateixa acció generi unes noves preguntes que podrien acabar en altres accions o reforçant l’acció que ja té lloc. En certa manera, sense que res sigui un manifest, engeguem reflexions i pensaments que informen la nostra manera de moure’ns, la nostra visió sobre l’educació i la nostra forma d’ expressar i activar allò que diem. Al final, el context que hem generat amb CARNE FIESTA és un contenidor de preguntes, de realitat, de potències i de desgast, que busca els seus propis marges i la seva existència pel que ja és: una acció i una celebració.

Durant el procés hi han col·laborat alguns membres de FESTUCS, estudiants de pràctiques del teatre LEAL.LAV i professionals de l’illa. Considero que, a part de tenir un procés, s’ha d’apostar per l’experiència, l’intercanvi i els afectes. Un treball escènic de 50 minuts o 2 hores no pot ser l’única cosa que s’emportin a casa. És impossible. Partint d’aquí, és urgent cuidar el procés com un context que genera un coneixement tàcit que pot arribar a afectar les nostres pròpies formes de vida.

 “ACTIVACIONES PARA UN RUGIMIENTO SILENCIADO” ha estat un procés de 4 setmanes plegats i un allau de correus i escriptures automàtiques. El projecte segueix viu a través dels implicats i aquell públic que va estar amb nosaltres el dia 13 de Maig. Tot i que hi hagi gent que li agrada posicionar aquest tipus de treballs en els camps de la inclusió social o emprant altres etiquetes per l’estil, considero que la capacitat d’acció i la professionalitat de tots els implicats no està a l’alçada de cap etiqueta que jugui a ser inclusiva. Més que res perquè, a través de l’etiqueta “inclusió”, estem donant per suposat que hi havia una exclusió; des del meu punt de vista, es tracta d’una lògica excessivament paternalista.

“ACTIVACIONES PARA UN RUGIMIENTO SILENCIADO” és una activació per a tots els seus implicats: un disparador des de l’atenció, l’acte de conversar, l’escolta, el desgast, la confiança i l’acte de ser tocat. És un moviment de proximitat cap a allò que ens mou a partir del present que compartim i les preguntes que ens desperta.

Més info:

IMG_6921

IMG_7080

Recomendación: Progama del mes de HAMACA

Desde el Graner os recomendamos la selección de vídeos de HAMACA, la distribuidora de videoarte y artes electrónicas constituida por iniciativa de la AAVC y dirigida por YProductions cuyo prrincipal objetivo es poder hacer llegar trabajos en formato vídeo a un gran número de personas o instituciones para facilitar de esta forma su difusión y visionado.

Un paseo por HAMACA. Aproximaciones a la educación a través del vídeo
por Ane Agirre Loinaz

“La educación preocupa, y más estos días en los que nos agitamos una vez  más por una reforma que pretende uniformizar, igualar y privatizar la forma de aprender y asimilar nuestra identidad, historia y conductas. Sin embargo, la educación no es sólo aquella ejercida desde la institución, ya que fuera de ella recibimos cada día nociones de civismo, comunidad y respeto por los demás, y éstos son valores a tener en cuenta para entender el término educación en su concepción más universal.

Con disciplina o sin ella, con modelos estandarizados o sin ellos, con academia o sin ella, el conocimiento sigue fluyendo libremente. Desde el momento en que nacemos, recibimos educación, mantener vivo el sentido del conocimiento que genere un pensamiento crítico es una de las labores más arduas que se presenta como reto ante la sociedad. Ante esto, es necesario plantearse que todas las opciones que la vida nos ofrece pueden ser educación y formación en potencia, ya que es la propia vida la que acaba educándonos.

Propongo un recorrido a través del catálogo haciendo paradas en aquellas piezas que, bajo un criterio u otro, representan diferentes formas de transmitir conocimiento y saber. Modelos pedagógicos, procesos formativos o acciones educativas, en su mayoría no estandarizados, pero que vienen a reforzar esa idea de la libre circulación del conocimiento, sus canales y las diferentes formas en las cuales este tráfico puede configurarse.”

AQUÍ  todo el recorrido de vídeos

Què és TE VEO? / ¿Que es TE VEO?

Hemos aprovechado uno de los momentos de descanso entre debates y actividades del Encuentro TE VEO en danza, para hablar con Ana Gallego y que nos cuente muy brevemente qué es la Asociación TE VEO, quién forma parte de ella y cuáles son sus objetivos.

——-

Hem aprofitat un dels moments de descans entre els debats i les activitats de la Trobada TE VEO en danza, per parlar amb Ana Gallego i que ens expliqui molt breument què és l’Associació TE VEO, qui en forma part i quins en són els seus objectius.

La importancia de los primeros Encuentros Te Veo.

¿Es necesario hablar y reflexionar sobre los espectáculos para niños y jóvenes? Pienso que es importante empezar este artículo haciendo esta pregunta, la respuesta es sencilla: si no hay espectáculos para niños y jóvenes no se descubrirá el potencial que tiene la danza.
 Estos encuentros TE VEO fomentan la reflexión y el intercambio entre compañías. Todas ellas entienden que la formación de públicos pasa por ver y opinar sobre espectáculos adecuados. Esto no quiere decir que sean espectáculos “fáciles” ni “descafeinados”, al contrario. El problema quizás llega cuando ponemos una etiqueta al espectáculo: para niños, familiar, para todos los públicos, etc. Estas nomenclaturas se han creado a partir de una mala comparación con los espectáculos para adultos. Entre compañías, tradicionalmente se decía que la que no tenía éxito entre los adultos se dedicaba a hacer espectáculos para niños. Por suerte, esto está cambiando a pasos agigantados. Actualmente hay compañías que, con gran convicción profesional buscan un lenguaje adecuado y rico para atender y entender a un espectador muy concreto. Este, aún con poco tiempo de vida (a veces 2-3 años) tiene una exigencia extrema y crítica, incluso llegando a protestar durante la función.
La danza no tiene porqué ser exclusiva, al contrario. Lo único que es necesario es hacer la danza más accesible y crear para el adulto una necesidad de ver danza. Esto se consigue conviviendo con la danza, no solo practicándola. Es necesario ver espectáculos de danza y crear el hábito para desarrollar un espíritu crítico. Para esto, necesitamos propuestas escénicas de calidad que ayuden al niño y al adulto a desarrollar herramientas para su valoración. Es precisamente esto lo que se debate en los “Encuentros TE VEO”, donde se promueve la reflexión y la valoración de los espectáculos, proyectos, producciones, programas, etc. con las aportaciones y escuchando las experiencias de profesionales del sector de la danza y la pedagogía. Todos ellos piden un rigor en las producciones y expresan su preocupación ante el contenido, el significado y la forma de los espectáculos. Pero como este trabajo tiene un destinatario, la familia, también es necesario hacerlas partícipes y responsabilizarlas de su papel. Deben aprender a valorar, escoger y ser críticos con lo que ven, porque así colaboraran en la mejora de estos espectáculos, proyectos o producciones.
En conclusión, la semilla está plantada con la colaboración y las reflexiones de los Encuentros Te Veo, ahora debemos regarla y hacerla crecer. Seguimos!

Montserrat Ismael
Pedagoga de la danza, maestra y bailarina en activo

 

La transcendència dels primers “Encuentros Te Veo”
Cal parlar i reflexionar sobre els espectacles per a infants o per a joves? Penso que és important començar aquest article fent aquesta pregunta, la resposta és senzilla: si no hi ha espectacles per a infants i joves no es descobrirà el potencial que té la dansa.
Aquests encontres TE VEO fomenten la reflexió i l’intercanvi entre companyies. Totes elles entenen que la formació de públics passa per veure i opinar sobre espectacles adequats. Això no vol dir que siguin espectacles “fàcils” ni “descafeïnats”, ben al contrari. El problema potser ve quan li posem una  etiqueta a l’espectacle:  per a nens, familiar, per a tots els públics, etc. Aquestes nomenclatures s’han creat a partir d’una mala comparació amb els espectacles per a adults. Entre companyies, tradicionalment es deia que aquella que no té èxit entre els adults s’ha dedicat a fer espectacles per a nens. Sort que això està canviant a passos gegants. Actualment hi ha companyies que amb gran convicció professional busquen un llenguatge adequat i ric per atendre i entendre a un espectador molt concret. Aquest, tenint poc temps de vida (a vegades 2-3 anys) té una exigència extrema i crítica, fins al punt de protestar durant la funció.  
La dansa no té perquè ser exclusiva, ben al contrari. L’únic que cal, és fer la dansa més accessible i crear per a l’adult una necessitat de veure dansa. Això es crea convivint amb la dansa, no només practicant-la. Cal veure espectacles de dansa i crear un hàbit per a desenvolupar un esperit crític. Per això necessitem propostes escèniques de qualitat que ajudin a l’infant i a l’adult a desenvolupar eines per a la seva valoració. És precisament això el què es debat als “Encuentros Te Veo”, on es promou la reflexió i l’avaluació d’espectacles, projectes, produccions, programes etc. Aportant i escoltant experiències de professionals del sector de la dansa i de la pedagogia. Tots aquests demanen un rigor en les produccions i expressen la seva preocupació davant del contingut, el significat i la forma dels espectacles. Però com que aquest treball té un destinatari, les  famílies, cal fer-les també partíceps i responsabilitzar-les del seu paper. Cal que aprenguin a valorar, a escollir i a ser crítics amb el què veuen perquè col·laboraran en la millora d’aquests espectacles, projectes o produccions.
En conclusió, hem posat una llavor, amb la col·laboració i les reflexions dels Encuentros Te Veo, ara cal regar-la i fer-la créixer. Seguim. 

Montserrat ismael
Pedagoga de la dansa, mestra i ballarina en actiu