Amalia Fernández

Ballarina i coreògrafa, estudia Dansa Clàssica i Contemporània al Real Conservatori de Sevilla i a l’Escola del Teatre de la Dansa de Madrid (INAEM), completant la seva formació amb diversos coreògrafs: Francesc Bravo, Debra Greenfield, Carl Paris, Ana Buitrago, Elena Córdoba, María Ribot i Mónica Valenciano amb la qual treballa des de 1994 fins al 2005 a la Cia. El Bailadero- Mónica Valenciano com a intèrpret i ajudant de direcció en 5 espectacles. Com artista independent ha estrenat els espectacles: Matrioshka el 2005, Maiael 2006, Shichimi Togarashi 2007, Las perras 2008, Kratimosha 2009, Souvenir 2010, En Construcció 1 2010 i En Construcció 2 2014, Perrita china 2014, El resistente y delicado hilo musical 2016, Expografía Colectiva i Expografía Retrospectiva 2019. Actualment treballa en la peça Entre tu y yo en col·laboració amb Juan Domínguez que s’estrenarà al novembre del 2020. Ha col·laborat en projectes de Gary Stevens, Odd Enginears, Karin Elmore, Cuqui Jerez, Sonia Gómez, etc. Compagina la seva activitat professional amb la docència des de 1996 i és professora certificada de Ioga Iyengar.

Últim projecte en residència

La ballarina i performer tot-terreny Amalia Fernández va demanar una residència al TNT per emprendre un viatge personal i de retorn. Al llarg de la seva carrera, la dansa com a tal havia anat quedant més i més relegada a l’ombra. Determinades convencions i prejudicis imposats per marcs institucionals i acadèmics havien fet que l’Amàlia se n’acabés desenamorant. Es va cansar d’atacar l’acte de ballar sempre des del repte i l’exigència tècnica. On havia quedat el plaer?

Després de més de vint anys (anys en què el ioga Iyengar l’ha ajudada a canviar la seva perspectiva sobre els modes de fer i transmetre a través del moviment) ara volia veure si la dansa, l’experiència purament sorgida del cos i expressada en l’espai, li podia venir a dir, de nou, alguna cosa. Aquest viatge, d’entrada totalment subjectiu (‘de la Amalia al mundo’), aviat es va convertir en un duet, i després en un trio, i finalment en un quartet. En aquest creixement intuïtiu, com de taca d’oli, s’amaga un dels grans atractius de Neti Neti. Aquesta dansa, que s’agermana amb el carnaval i la rave, transcendeix allò racional i excava en pous plens de llegats tant sacres com profans que ressonen en totes nosaltres.

Neti Neti refereix a un mètode d’acostament a la comprensió d’allò diví provinent de l’hinduisme. Com una mena d’epifania, un pelotazo sense additius. Però alerta: aquí plantejat d’una manera que sempre toca de peus a terra. Perquè l’Amàlia Fernández ho combina amb tot el que li mola, capes i més capes de referents, d’imatges i de formes provinents de la cultura popular. Epifania, buleria i Bee Gees.