Graner

› Residències

Laila Tafur i Alba Rihe

Convocatòria pública, 2019

Laila Tafur

Cansada de sentir la frase “pensar des del cos” dita per persones i contextos que saben què és parlar fora de la cadira o la tarima. Vull posar-li cos a les cançons dels 40 principales que s’escolten a tots els llocs d’art contemporani, en els qual s’anomena el cos sense mastegar-lo, pensant en ell però sense ell. I així, si critico, quedar-me jo a l’interior d’aquesta crítica i no perdre la coherència entre ‘el dir’ i ‘el fer’. Alliberada de la necessitat de capitalitzar el seu treball al identificar-se com conceptual o formal o performativa o ballarina, o blablabla. En fi, activista del cos i compromesa amb l’acte de generar potència i forma.

Alba Rihe

Incitadora cultural, la meva trajectòria va lligada a un circuit artístic no academicista. Sempre hi ha una urgència a explicar coses, coses que em molesten, que em deformen, que m’exciten, que passen, en fi, coses. Afegeixo que cada vegada per explicar coses m’agrada més posar-hi el cos, però d’una altra manera, explorar llocs on no estic còmode i crear dinàmiques noves, on l’observació i la constància formen altres maneres de mirar i això em posa en un altre lloc i m’agrada! Per aconseguir un desinterès constant dels coneixements adquirits crec que és vital envoltar-se de gent nova per crear una contaminació constant i crear una potència híbrida de coneixements i acció.

  • 2019 · convocatòria pública · Menos festival Más ritual

Text sobre el projecte en residència 2019:

“Rihe i Balla vénen de disciplines diferents,  una canta a l’humor l’altra balla la carn, però totes dues, àvides d’esquerdes, es dirigeixen al lloc de l’altra. Sense prejudicis, amb fonts compartides, múltiples metodologies i eines i estructures col·laboratives a dojo. Volen enalteixen el contagi com a mètode d’investigació i producció artística, fent servir els límits com a potència per a l’expansió. Què té el ball de cantar i al revés?  Com posar els discursos en acció? L’esquerda crepita en obrir-se perquè s’obre pas, amenaçant la solidesa i la unitat d’una cosa. La cosa m’assetja, però si té esquerdes llavors la cosa és assetjada per l’esquerda. L’esquerda crida mentre creix, perquè és imparable i en el seu avenç deixa filtrar les altres coses que no eren ella, o elle, o el que sigui. D’això se’n diu capil·laritat i és un potencial que hi ha en tot allò que és líquid, en tot allò que tingui limit i membrana. Jo diria en tot allò que és. És fascinant.”