UMMA UMMA DANCE – Les malles de Superman, per Jordi Bordes

Loser King és el projecte que agermana el treball de la companyia Umma Umma Dance (dirigida per Guido Sarli, amb l’objectiu principal de difondre l’art del moviment en totes les seves formes i possibilitats) amb el ballarí Manuel Rodríguez (ballarí que desenvolupa la seva activitat dins les arts escèniques i la imatge i treballa ja sigui individualment en projectes propis com en col·laboracions amb altres coreògrafs o creadors). Des del 10 d’abril treballen al Graner (el nou centre d’investigació, creació i aprofundiment del llenguatge del cos i del moviment, ubicat a la Zona Franca). Busquen la fórmula per relacionar els seus dos universos creatius per bastir una coreografia amb notables referències urbanes (grafit, els gestos de les bandes) i conceptual. Tot i que d’entrada el treball es plantejava per ser una acció a l’aire lliure, se centren ara en el desenvolupament a una sala tancada. Això dificulta, per exemple, la interacció amb els que hi passegen accidentalment però ha ajudat a donar força al concepte de persona empresonada pels arquetips. Tothom voldria ser Superman però es queda calçant-se unes malles fluorescents i constatant que no aconsegueix salvar la noia indefensa de cap de les maneres.

En una presó, el pati es converteix en el petit instant de llibertat, opinen Guido i Rodríguez. Des d’aquesta finestra és quan es respiren les històries personals, es transpiren  les empaties.  Al carrer, la presó són les normes que imposa el grup,la societat. L’objectiu és presentar uns personatges particulars que no siguin tant diferent de la gent corrent. Són canalles, han delinquit i s’expressen amb una gestualitat concreta amb un significat concret que evoca unes repercussió, generalment agressives.

Lluny de plantejar un treball de denúncia ni una recerca concreta sobre el món del presidiari, tot i que Guido va viure prop d’una presó i coneix les relacions que s’hi estableixen, la peça alterna la mirada dura amb les accions d’humor absurd. És el joc per donar major profunditat al drama, a cops de contrast que arriben per sorpresa. L’objectiu és accedir a una delicadesa autèntica en quant a material dansístic. De fet, el mateix que persegueix cada personatge: trobar d’entre totes les referències fílmiques, musicals, socials, laborals de dins del seu cervell allò que el defineix i l’enforteix com a persona individual. Loser King reacciona, com l’art, de manera catàrtica: exposa i il·lustra per evitar els mals exemples. Aquest Superman perdut entre les seves dèries es mostra vulnerable, s’interroga, evita donar cap resposta al conflicte.

 Ja a dins de l’estudi, Xavier Auquer, Ares d’Angelo i Lautaro Reyes plasmen el gest aquesta recerca. Amb les mans perfilen una pistola però no són moviments fanfarrons sinó depurats. Des d’uns desplaçaments amplis i lluents, es degrada el material fins a evocar el traç del gest urbà, mantenint-se a distància del tòpic. Mentre, Manuel i Guido revisen notes i presenten possibles transicions de músiques. Se sent la veu de Roberto Benigni (que transforma Down by Law en Don Bailao) que deforma  lúdicament el I scream (jo crido) amb el Ice cream (gelat). Una confusió generosa i surrealista d’enfonsar el crit de Munch en un gelat que es desfà (si més no, aquella pintura recorda a una barra de gelat de vainilla i xocolata regalimant, a l’estiu entre dues galetes de tapa).

Jordi Bordes

24 d’abril de 2012

propera visita finals de maig de 2012.

 

Els comentaris estan tancats.