UMMA UMMA DANCE – Superman, mai de mai – per Jordi Bordes

2na visita de Jordi Bordes al procés de creació d’Umma Umma Dance i Manuel Rodríguez

Un mes llarg després de la primera visita, els objectius immediats de la peça han canviat. Ara, Guido Sarli, director d’Umma Umma Dance, i el ballarí i coreògraf Manuel Rodríguez proven de lligar fragments de la peça original per confeccionar un potent treball d’un quart d’hora de durada. Aquest resultat ha de servir per presentar-lo a concursos coreogràfics. Una distinció que pot ser una bona targeta de presentació per oferir la coreografia als programadors, un cop ja estigui acabada. Per a aquest pastilla, han arraconat les referències més coloristes de Loser kings i han seleccionat els passatges més abstractes. S’hi intueix, això sí, la mateixa voluntat per una qualitat de moviments nets, coordinats, que evoquen l’empresonament real o mental. La construcció de l’heroi que pretén salvar el món lluint els arquetips de la casa Marvel no només esdevé un fracàs si no que, a més, basteix els moviments des de l’interior dels ballarins. Aquell intent de Superman lúdic de fa un mes, l’han deixat amagat dins de l’armari. Presumiblement, tornarà a aparèixer en el treball enllestit, a la propera tardor.

La segona visita és la més dura. Perquè és quan cal navegar entre les boires del que es pensava del projecte i del que acabarà sent. És un treball desagraït, de subtileses, d’impressions intuïtives que cal proposar als ballarins, de moviments que afinen en la col·locació. Des de com fer un gir contingut a com netejar el moviment de braços, que acaben lligats a l’esquena. Fa calor. Tothom es mou amb xandalls retallats i descalços durant bona part de l’escalfament. Els moviments canvien i es tornen a memoritzar. El cos és una gravadora de moviment constant.

Els onze minuts de la coreografia actual (a quatre dies de fer una aturada per a desenvolupar projectes personals) encadena la música fosca, el silenci i, un cant que clama a la llibertat, a l’esperança. Si els tres personatges arrenquen arrossegant els peus, com si estiguessin encadenats de mans i peus, Sarli insisteix que no es vol tancar la coreografia dins les parets de la presó. Tot i que els referents són inequívocs, es vol parlar de com la societat pot tenallar un individu, carregant-lo de convencions, normes, moral i religió. Arrossegant els peus, projecten una mirada a terra, com perduda, són personatges vençuts.

Amb el silenci, s’aborda l’individu. Aquelles cadenes invisibles es trenquen i cadascú pren llibertat de moviment. Cadascú reflexiona en els seus desigs i en les seves derrotes: pot recordar les accions abans de ser detingut, com una mena de flaix-back. L’actitud és més agressiva, valenta, pretensiosa. S’intueixen, desconstruïts, els gestos de les cultures urbanes, la violència de les pistoles, de les ganes de baralla, de voler ser el gall del parc.

 

Tercer moviment. Després dels tres solos els ballarins projecten una diagonal. Continua el silenci. Són moviments en què els braços pendulen poc, no es vol donar projecció encara d’alliberats. La tensió l’aguanten les cames i una certa torsió de l’esquena, limitada. Les noces de Fígaro, de Mozart, restableix un cert respir, un instant de pau. Els personatges pendulen sobre sí mateixos, com si ballessin amb la deessa fortuna. La mà estesa no pretén agafar-ne una altra si no que es manté buida i plana, com si demanés una almoina. El nostre Superman, aquell que lluiria malles llampants i salvaria noies de l’accident de cotxe, resta amagat, amargat. La plenitud serà de l’individu que haurà après que hi ha vida més enllà de la cultura urbana. Que hi ha camí per traçar-lo com un vulgui, construint un present propi i únic.

Jordi Bordes
1 de juny
(propera visita: octubre en la residència tècnica per a l’estrena al festival Escena Poblenou i a la programació del Mercat de les Flors).

Els comentaris estan tancats.