Vicente Arlandís

SUMARIO 3/94

El 25 de juny de 1994, el meu pare Vicent Arlandis és detingut per la Guàrdia Civil acusat d’assassinar Mª Lidia Bornay, una senyora de 84 anys, veïna nostra. Ell mateix havia denunciat la seva desaparició unes hores abans, estranyat que
Mª Lidia portés diversos dies sense contestar les seves trucades. A causa de la seva avançada edat i també al fet que patia Alzheimer, al meu pare li preocupa que li hagi pogut passar alguna cosa dins del seu habitatge. Quan apareix el jutge i obren la porta, troben el cos de la dona dessagnat, amb nombroses ferides d’arma blanca i la casa totalment desordenada.

El meu pare va ser des del primer moment un dels sospitosos principals, va fer més de cinc declaracions a la Guàrdia Civil tractant d’explicar què havia fet el dia de l’assassinat, narrant on i amb qui havia estat, i en cadascuna d’elles va exposar uns fets diferents. Després de nombroses declaracions de veïns i testimonis i diferents diligències realitzades pel jutjat, els forenses i la policia, el meu pare, al costat de dues persones més, és detingut i acusat d’homicidi. Després de cinc anys de judicis i recursos, és condemnat a 29 anys, 6 mesos i 1 dia de presó. Va complir condemna en diverses presons de l’Estat i va estar empresonat durant 13 anys, 7 mesos i 10 dies.

Aquest projecte pretén construir una nova història i una nova versió dels fets. Vol posar sobre la taula i interrogar la forma i la multitud d’històries que es van succeir al voltant del succés. Partir de la fredor i la suposada objectivitat del relat judicial i fer-ho esclatar en mil trossos. I rescatar la nostra història a la nostra manera. Aquest projecte pretén construir, potser, una nova innocència. No tant la que decretaria la institució judicial (que encara avui continuem reivindicant), sinó la innocència que podria materialitzar (renovar, ampliar) el fet escènic.

 

Captura

VICENTE ARLANDIS és creador escènic, investigador i docent. Màster en Producció Artística (Pensament Contemporani) per la Universitat Politècnica de València i Màster en Performance en APASS (Adavanced Performance and
Scenography Trainning) (Brussel·les). Des de 2001 fins al 2015 treballa al costat de Sandra Gómez en el projecte Losquequedan, des del qual porten a terme projectes artístics com la sèrie Borrones, Thank You Very Much, Tragèdia dels Comuns o The Love Thing Piece. Ha realitzat tallers i laboratoris de creació escènica en espais com DOCH, Màster de New Performance Language (Estocolm, Suècia), Festival VEO (València Escena Oberta), Casa de Cultura d’Espanya a Lima (Perú), Universitat Politècnica de València (UPV) , Universitat de Sevilla, La Fundición (Bilbao), Les Naus. Espai de Creació Contemporània (València) o la Facultat de Belles Arts de Bilbao. Ara mateix, és docent al Màster de Pràctica Escènica i Cultura Visual de la UCLM (Universitad de Castilla La Mancha) – MNRS (Museo Nacional Reina Sofia). Ha col·laborat amb nombrosos artistes, com ara Hipòlit Patón, Miguel Ángel Martínez, Glòria & Robert, Lisbeth Gruweth, Macarena Recuerda, Jan Fabre, Amalia Fernández, Saioa Olmo o Rafael Tormo i Cuenca entre d’altres. En l’actualitat, desenvolupa el seu treball al voltant del projecte de COS. En aquest marc, impulsa i porta a terme el projecte d’investigació escènica “7 maneras de hacer el idiota” i el projecte artístic “Qué pasa cuando no pasa nada”.

Els comentaris estan tancats.