Dejarse quieto flotar és un exercici d’intimitat. Una exploració de la materialitat del cos, en tant que matèria, en tant que cos. El que sigui que és un cos. Sense més ni menys. Cos sabut-desconegut. Desorientat però no perdut, ja que no ve de cap lloc ni a cap lloc s’adreça. No vol ni busca res. Només és, aquí, deixat quiet flotant i alhora amb un pes evident. Pes, plec, to, textura. Flote-blando. I no hi ha més intenció que aquesta. No té cap altre propòsit que el de estar, que ja és molt en aquests temps que corren. Es mou i ocupa espai com a cos que és, tot i que l’espai no s’esmeravella davant la seva presència ni ell davant la de l’espai. No significa. No es significa aquest cos. El seu gest és transparent. Buit, o en tot cas, sense gana d’omplir-lo. Tot en ell és forma. Superfície, no res més. I si algú diu que és això o allò, serà cosa d’aquells que tot ho saben. Aquest cos sap però desconeix. Sembla que estigui de pas en si mateix. Un que aterra en si mateix cada dia sent sempre encara per primera vegada. Ellllllleelelellllalalalalaaaaaalllliiilonononon. Un cos sense llengua. Lalangue menor. Llengua sense cau de boca, si de cas. Però bucal, sí. Baball. Balbuceig de ball. No se se se se li dona en el seu moure’s cap assignació. No. Mossegar la dansa. Una pregunta sense resoldre, i que no resol perquè no té res per resoldre. Les seves mans: un tros de matèria. Més del mateix amb els seus braços cap. Però què és un cos on comença i on acaba un cos. Un? Cuirpo, això sí. Sí? No es comporta com un jomvre fantasma mímica ombra, tot i que tot això ho sigui, ho sembli o a vegades faci veure que ho és. Tampoc es comporta com a animal, i molt menys com a individu, sense deixar per això de ser-ho. És un, això sí. Simplement un. Un simple. Punt final…
Fotografia: Raúl Tramarinos
